Aquest passat cap de setmana he quedat amb Miquel. I no ha sigut en l’ambient nocturn en què solem trobar-nos. Ha sigut un dissabte a migdia, a plena llum del dia, quan el sol cau més fort. Hem fet un aperitiu a una terrassa del mercat.
He suposat que volia revelar-me alguna cosa important. No s’ha fet esperar. M’ha dit que, amb el que ha estat ell, que li agradava la nit més que l’arròs caldós, ha decidit emprendre un nou camí ara que està a punt de complir els 31. Nega taxativament que és conseqüència del fantasma de la trentena que ronda el nostre voltant.
Ha pres la determinació i la vol complir. S’ha apuntat a un curs de vela al qual ha d’assistir cada cap de setmana. Vol que el seu món siga la mar, el vent i la llum del dia. S’ha cansat de castigar la butxaca i el fetge. Qui ho diria de Miquel. Ell, que no se’n perdia cap i que tampoc deixava que se li n’escapara cap, de dona.
Hem xerrat tant que al final hem repassat obra i miracles d’amics i coneguts. He botat de la cadira quan m’ha dit que Manel estava irreconeixible. Havia portat una vida tan recta que poques voltes se’l veia fora de casa. I menys encara quan queia el sol.
Ara, per contra, està tan desinhibit que fins i tot ha canviat la manera de vestir. I és que, pel que sembla, fa prop d’un any es va separar de la xica que havia estat parella des de la primera adolescència. El matrimoni els va descompondre, conten.
La setmana de retrobades l’ha rematat Àxel. Sí, l’amic d’institut de qui ningú recorda el seu vertader nom des que es va posar de músic en els anys en què els Guns N’ Roses pegaven. No podíem negar-nos la cervesa pausada que tants anys s’havia fet esperar.
M’ha contat que ha deixat la guitarra, com a forma de guanyar-se la vida, per muntar-se un xicotet estudi de gravació. Estava fart d’anar de bolo en bolo per al final acabar pidolant almoina als malpagadors que el contractaven. Ara produeix discos de bandes que fan les primeres passes. No guanya molt, però sí suficient com per sobreviure. Ja no se’l veu tan castigat per la nocturnitat, està reviscolat.
Ha esperat a la tercera ronda per anunciar-me el que segur és la notícia de la seua vida: serà pare! Increïble, segurament és l’amic de la joventut més jove de qui menys ho haguérem esperat. Quasi res, en tres mesos trobem Àxel passejant el carret amb una criatura. Això s’ha de celebrar: una altra ronda per qui està per arribar!
En una vesprada de diumenge en què un està pensatiu i desficiós -per què no dir-ho-, he vingut amb el bloc de notes a relatar les retrobades que s’han succeït les darreres setmanes. Sospite de si tot ha estat perfectament planificat per una força divina...
Amb el temps i la distància, no puc evitar mirar-me els amics amb certa complaença. Faig veure que al capdavall res va amb mi. Quan en el fons sé que cada canvi que experimentem ens fa més grans. No són els temps dels nostres pares quan construir-se un futur amb fonaments pareixia difícil però possible. Ara i ací, fem i desfem com el matalasser.
He suposat que volia revelar-me alguna cosa important. No s’ha fet esperar. M’ha dit que, amb el que ha estat ell, que li agradava la nit més que l’arròs caldós, ha decidit emprendre un nou camí ara que està a punt de complir els 31. Nega taxativament que és conseqüència del fantasma de la trentena que ronda el nostre voltant.
Ha pres la determinació i la vol complir. S’ha apuntat a un curs de vela al qual ha d’assistir cada cap de setmana. Vol que el seu món siga la mar, el vent i la llum del dia. S’ha cansat de castigar la butxaca i el fetge. Qui ho diria de Miquel. Ell, que no se’n perdia cap i que tampoc deixava que se li n’escapara cap, de dona.
Hem xerrat tant que al final hem repassat obra i miracles d’amics i coneguts. He botat de la cadira quan m’ha dit que Manel estava irreconeixible. Havia portat una vida tan recta que poques voltes se’l veia fora de casa. I menys encara quan queia el sol.
Ara, per contra, està tan desinhibit que fins i tot ha canviat la manera de vestir. I és que, pel que sembla, fa prop d’un any es va separar de la xica que havia estat parella des de la primera adolescència. El matrimoni els va descompondre, conten.
La setmana de retrobades l’ha rematat Àxel. Sí, l’amic d’institut de qui ningú recorda el seu vertader nom des que es va posar de músic en els anys en què els Guns N’ Roses pegaven. No podíem negar-nos la cervesa pausada que tants anys s’havia fet esperar.
M’ha contat que ha deixat la guitarra, com a forma de guanyar-se la vida, per muntar-se un xicotet estudi de gravació. Estava fart d’anar de bolo en bolo per al final acabar pidolant almoina als malpagadors que el contractaven. Ara produeix discos de bandes que fan les primeres passes. No guanya molt, però sí suficient com per sobreviure. Ja no se’l veu tan castigat per la nocturnitat, està reviscolat.
Ha esperat a la tercera ronda per anunciar-me el que segur és la notícia de la seua vida: serà pare! Increïble, segurament és l’amic de la joventut més jove de qui menys ho haguérem esperat. Quasi res, en tres mesos trobem Àxel passejant el carret amb una criatura. Això s’ha de celebrar: una altra ronda per qui està per arribar!
En una vesprada de diumenge en què un està pensatiu i desficiós -per què no dir-ho-, he vingut amb el bloc de notes a relatar les retrobades que s’han succeït les darreres setmanes. Sospite de si tot ha estat perfectament planificat per una força divina...
Amb el temps i la distància, no puc evitar mirar-me els amics amb certa complaença. Faig veure que al capdavall res va amb mi. Quan en el fons sé que cada canvi que experimentem ens fa més grans. No són els temps dels nostres pares quan construir-se un futur amb fonaments pareixia difícil però possible. Ara i ací, fem i desfem com el matalasser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada