Per què Caranavi?

-->

Per què hem vingut a Caranavi? Doncs perquè una vesprada coneguérem un jove afro-bolivià a la plaça i ens va parlar d’aquesta ciutat que, segons hem sabut, té poc més de mig segle d’existència, ja que és un centre de comerç i producció agrícola. La porta de l’Amazones, diuen.

Hem vingut ací perquè no apareixia a cap guia turística i per això som els únics gringos que durant un parell de dies formem part de la seua vida. Hem vingut a Caranavi perquè volíem més estiu, i més calorós: calçar-nos les sandàlies, posar-nos pantalons curts i suar de dia i de nit. Perquè, tot siga dit, no sabem ben bé perquè hem acabat ací.

Ens digueren que estava prop, a dues horetes. Potser sí, però no tots els dies. El camí va ser angoixós. Al poc –massa poc- de partir de Coroico per una carretera que l’asfalt donava pas a la terra, trobàvem quasi dues hores d’espera. Estan eixamplant el camí i s’ha de deixar passar les màquines que treballen i els vehicles que van en direcció contrària. Passem de 1.700 a 400 metres d’altitud.

Al taxi col·lectiu viatgem Ramón i jo, una perfecta mare aimara que li du al fill militar un arcó d’equipatge, i dos joves de vint-i-pocs anys que transporten un gall de pelea i s’asseuen incòmodament de copilots en un mateix seient. Tant de temps aturats enmig del no-res dóna per fer amics. Com ara el dirigent cocaler que treballa per al govern i s’encarrega de regular les plantacions de la zona. Víctor Apaza ens convida que anem al dia següent a conversar allà on treballa. I no faltem a la paraula.

Aquell migdia busquem, sota un sol de justícia, una catarata que mai apareix. Reposem a l’ombra, tornem al poble i directes a la dutxa. Després ens connectem una llarga estona a internet. Només eixir del ciber, flipem en veure desfilar un grup de militars. Ens han pillat un colp d’estat!, bromegem mig seriosos. Resulta ser 23 de març, dia en què Bolívia reivindica la seua eixida a la mar.

La plaça està molt animada. Pareix una nit d’agost a un indret turístic. Hi ha molt de moviment de gent. Més que ahir, que passàrem l’estona amb un jove artesà que feia polseres i collars de fils. Ens va parlar de Caranavi com un refugi on venia a descansar de la nocturnitat i la mala vida. Res d’això, se’ns pot acusar a nosaltres, doncs sempre ens retirem a mitjanit com la Ventafocs... Ei, a dormir, bona nit!