Si d'alguna cosa em va alliberar el mòbil, va ser de la dependència de mirar-me, de forma compulsiva, el rellotge cada ics temps. Com tants altres, vaig entendre que si duia l'hora a la butxaca del pantaló, ja no em calia dur cap artefacte al canell. Com que no quedava a simple vista el comptador de temps vital que es diu rellotge de polsera, vaig perdre la imperant necessitat de saber en quina hora i minut vivia.
Ràpidament vaig notar un alleujament. Podia divertir-me provant d'endevinar l'hora exacta abans de traure el mòbil de la inaccessible butxaca esquerra del pantaló. És clar, quan es guanya també es perd, l'aparell telefònic va introduir contrapartides. Hàbits de dubtosa salut mental com ara traure'l a passejar allà on anara. Cal dir, però, que aquesta relació tenia molta més dosi d'amor que d'odi.
El canvi potent va arribar el dia en què una amable tele-operadora de veu llunyana m'oferia, a canvi de fidelitat -preciós!-, donar un pas endavant en la telefonia mòbil. Això vol dir que podia disposar d'una moderna terminal tàctil amb connexió a internet. No tinc clar si va ser un moment de debilitat o la curiositat per saber a què es referien els amics quan parlaven d'aplicacions i consultes a tot arreu.
El cas és que em vaig dir que havia arribat el moment de ser un més d'aquells que no està interessat en atendre les converses de cafè perquè està absurdament comunicat via whatsapp, o bé navega sense brúixola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada