Sempre companys

Feia més de dos mesos que no es veien el pèl. Per això havien dit prou: que tot allò no podia ser, que havien de quedar, fixar una data i no deixar-ho córrer. I va ser tan fàcil com acordar dia, lloc i hora. Perquè ganes, n'hi havien. Tant és així que la vesprada va acabar desbocant-se: res d'una cervesa, i a casa. Una, dues, tres, quatre... I sense sopar! Sense res a dur-se a l'estómac, més que unes miserables papes i un pobre grapat de cacaus. Res sòlid amb què mitigar el placatge dels terços de cervesa.

No feia tant de temps que havien conviscut diàriament, de dilluns a divendres -exceptuant algun indecorós dissabte-, en un espai reduït on se succeïen els fets més inversemblants. Des d'hora d'esmorzar fins poc abans de sopar, compartien projecte de treball, en una empresa que despertava poques simpaties. Les condicions eren adverses, en tots els sentits. Per aquest motiu va sorgir un potent sentiment de solidaritat entre els companys. Sentit de classe, horitzontalitat. Tots es donaven suport a tots, amb la qual cosa la situació era més fàcil de dur.

Va ser una vesprada per recordar anècdotes que desprenien riallades espontànies tot d'una. Per maleir els malparits, per brindar per nosaltres, per desitjar-nos un futur ple de joia. I mira com són les coses, que el grup d'amics i companys que tantes bones i males estones havia compartit, ara tornava a fer el seu propi camí, individualment. Fins la pròxima, que ningú sap quan seria.

Hi ha qui no va voler perdre la intensitat del moment viscut. En arribar a casa, va posar-se el pijama com va poder, va estirar-se al llit i va tapar-se amb la manta. A continuació, en un acte reflex, va agafar el bloc que solia reposar a la tauleta de nit i va escriure unes notes. Volia plasmar allò que li despertava la gent amb qui havia compartit treball i vida. Com que no estava per grans literatures, va simplificar les paraules. I va començar a escriure sense saber on anava, en una espècie de deliri avantguardista, regat per l'escriptura espontània.

“Tots els meus (ex)companys de feina són competents, capaços, inquiets, crítics, rebels, contestataris, camarades, incisius, orgullosos, apassionats, entusiastes, inconformistes, honestos, humils, incansables, atents, afables, càlids...”

Mentre buscava el següent adjectiu amb què descriure les múltiples virtuts dels companys que sempre l'havien envoltat en els diversos llocs de treball per on havia passat, va quedar-se totalment dormit, amb la llum encesa i el quadern deixat caure damunt el pit. Segurament a aquelles hores de la nit, no era moment de batallar, era temps per al descans.