dijous, 15 de març del 2012

El viatge que arriba (I)

Tren a l'aeroport
En realitat aquest viatge va començar fa anys; el dia en què va gestar-se dins el meu cap i mai va abandonar-me. Sabia que tard o d'hora arribaria el moment, que era un somni al capdavall realitzable, i això comptava per damunt de totes les coses. Que estiguera atrapat en un inestable espiral de treball que va i ve, no anava a impedir que en qualsevol impàs cíclic es poguera donar la barreja imprescindible de factors perquè la il·lusió volàtil esdevinguera factible.

Recorde que fa molt de temps vaig comentar seriosament que s'havia de fer un viatge d'envergadura abans de tocar la quarta dècada. Així, conforme s'acostava la trentena d'edat, vaig mirar de resituar el projecte -encara que difús- amb l'amiga que aleshores estimava plenament. Es va dir i repetir, però finalment no va adquirir la força que requeria la idea. Era una època en què la situació laboral no deixava gaire marge de maniobra. Hi havia feina, així que era impensable rebutjar el sustent econòmic.

Primera nit
Passaren mesos -potser anys- d'aquella primera embranzida i el somni es va aletargar. Havia de reposar després d'haver vessat energia desbordat. Fins que un dia el pensament va despertar. Les condicions eren més favorables: la situació laboral empitjorava a passes de gegant, la qual cosa m'alliberava de l'esclavitud del treball; s'albirava el final d'una etapa a l'illa que durant anys havia estat el meu refugi; i sobretot apareixia l'amic decidit a compartir l'aventura. Tot sol, mai m'havia vist.