De blanc

Abans de dedicar-me a allò que he estudiat i que m'ha permès guanyar-me la vida durant uns anys de manera més o menys digna, vaig aprendre un altre ofici. Tot va començar l'estiu preuniversitari, moment en què ma tia va decidir donar-li una mà de color al pintoresc pis de la ciutat.

Durant setmanes vaig estar completament abstret amb la idea de cobrir de pintura les desfasades parets de gotelé. Per fer-ho com toca, calia encintar rodapeus, portes i motllures. Havia de repassar els marges amb un pinzell gros a fi que el color arribara allà on l'omnipresent rulo no deixava empremta.

Aquells dies vaig practicar l'equilibrisme pujat a l'últim graó de l'escala per tal de pintar sostre i motlures, amb una tonalitat obscura que contrastara sense perdre l'harmonia. Vaig ser d'alguna manera un Daniel San d'anar per casa. Si el protagonista de Karate Kid es convertia en un campió de les arts marcials seguint la màxima de “posar cera, polir cera”, jo adquiria l'ofici de pintor -de brotxa grossa, queda clar- a base d'encintar, pegar-li dur al rulo i perfilar pacientment els marges.

Des d'aquell moment vaig passar a ser el pintor de l'imaginari familiar. Així, cada vegada que m'han demandat, he suportat el pes de l'ofici amb el cap ben alt. Més encara, després de saber que el meu besavi, a més d'encalcinar, s'atrevia a dibuixar sanefes tot prestigiant el vell treball de pintor.

Orgull a banda, costa posar-se a fer una manualitat a gran escala com és pintar. Necessites d'uns mínims preparatius que et desganen, més encara quan una carrera universitària t'ha aburgesat tant que et veus incapaç de complir amb un treball físic. La veritat, però, es que quan per fi et poses, arribes a ser imparable en l'art de pintar.

Fart d'oficines i feines pseudointel·lectuals, armat del poder d'emblanquinar, et sents més fort que mai. Agraeixes l'esforç físic que implica passar el rulo sense contemplacions. Blanc, lluent, net, brillant, nou, llustrós. Et repeteixes tantes vegades aquest missatge, que entres en un estat de meditació zen. No hi ha res al teu voltant que s'interpose entre tu i la paret. Ets un intermediari de la pintura blanca la qual acabarà amb la brutor i allò que envelleix el temps. Ho aconsegueixes amb força però també amb precisió i concentració.

Me n'adone que sempre faig de pintor casolà quan tinc unes llargues vacances -pagades o no- o estic sense feina, és a dir, en èpoques d'impàs vital. Precisament quan tinc el cap més ple de cabòries. Paradoxes, les superfícies que vaig emblanquinant em donen claredat d'idees.

No em queda clar ni on vaig ni cap on vull anar. Tanmateix ara per ara només m'interessa mirar-me de cara la paret i trobar-me un blanc tan immens en el qual puga submergir-me sense la necessitat d'entend­re el perquè de les coses.