No deixe que sone l'alarma, em desperte abans. He dormit bé, estava molt cansat. Connecte el mòbil a la xarxa i arriba un whatsapp que em desitja un bon viatge. Prenc consciència immediata del dia que m'espera. Curiosament no estic nerviós. Passe el matí com si fóra un més fins que cap al migdia remate els preparatius, que havia deixat mig enllestits el dia anterior. Ara ja sent que alguna cosa es remou en l'interior.
M'acomiade de les veïnes, que són el consell savi i experimentat del carrer Sant Pere. Va pujant-me l'excitació, però estranyament mantinc la serenitat millor del que imaginava. Mentre dine, comente que visc en un estat de concentració, com si anara a afrontar una important competició. Silenciós, meditabund, atemperat, conscient, alerta.
Em porten a l'estació de tren, des d'on aniré fins l'aeroport. El comiat de la família és ràpid però intens. Ara sí que sóc un sac de nervis. Em pregunte si la meseta castellana pot ser un equivalent, a xicoteta escala, de l'altiplà andí.
Arribe a la ciutat i, després d'agafar un altre tren, em trobe el company de viatge i un amic. Berenem una cervesa i un entrepà de calamars. És evident que ja anem de turistes per la vida. Abans, però, de marxar cap a l'aeroport, aprofite l'avinentesa per quedar amb una amiga que vaig conèixer fa anys. Precisament en una estada de mesos a una ciutat plujosa.
Estic més tranquil ara que vaig acompanyat. Em deixe dur per una imaginària cinta transportadora que m'asseurà durant més de mig dia en la butaca d'un avió transoceànic. Com a conseqüència del desplaçament sobre el globus planetari, visc una nit de moltes hores. Pensava que cauria rendit abans per la son que acumulava després d'un cap de setmana de comiat inoblidable, entre d'altres motius, per les poques hores dormides. Però no, el descans resulta intermitent.
Fem escala a Lima, de quatre hores. Pareix que estiguem empresonats en un no-lloc. Deambulem d'un costat a un altre fins que tornem a pujar a l'avió. Últim vol a la destinació final. S'ha fet de dia i des de la finestra es veu un paisatge indescriptible. Cims nevats, rius que s'obrin camí entre muntanyes, camins impossibles que serpentegen fins l'infinit, xicotets conjunts de cases enmig de la immensitat andina. Vaig sabent què sobrevole després de moltes hores de viatge.
Arriba el moment desitjant en què l'avió comença a perdre altura. No tanta, doncs aterrem a El Alto de la Paz, a més de 4.000 metres d'altitud. La ciutat no té fi, s'extén per l'altiplà i s'aferra a les parets d'una espècie de cràter on es troben els edificins més alts. 24 hores sobrevolant oceans i continents i per fi veiem clar cap on es dirigeixen les nostres vides.
Baixem emocionats de l'avió... Quina sensació més estranya! Es nota que, des d'aquesta altitud, es tracta d'un viatge d'alta volada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada