Sense Visa, sense avisar

Clamava Sargento García al concert de La Paz un lema que em sembla molt romàntic: “Sense fronteres, sense Visa, sense passaport”. M’agrada la idea d’imaginar-me un món sense cadenes. Aquest viatge té molt d’això; té improvisació i humiltat. Llàstima que a vegades –valga el tòpic- la realitat és més crua del que desitjaríem.

En el nostre últim dia a Coroico, hem hagut de saldar comptes abans de plegar. Hem pagat l’allotjament i ens hem quedat pelats. Sort que tenim una targeta de plàstic dur, amb la qual podem traure diners sempre que en disposem.

I ací ha vingut la nostra sorpresa quan ens hem dirigit al banc a obtindre efectiu. Des de fa una setmana no funciona el sistema telefònic al poble, per tant, l’operació no es pot realitzar. No saben quan serà possible retirar diners: si serà demà o no. Això vol dir que estem tirats.

Què fem? Demanem almoina, improvisem un espectacle de carrer o venem les poques pertinences que ens acompanyen per eixir del forat? Per sort, a Coroico tenim un àngel de la guarda que vam conèixer la nit del concert de Sargento García. És l’encarregada de l’hostal on hem estat allotjats. Només ella ens pot ajudar, segur que és comprensible.

Li plantegem l’envit en què ens trobem. Entén la situació i ens retorna els diners que li hem donat per tal que obrem amb un marge de maniobra. Acordem que li donarem el que li devem en poder. Respirem més alleugerits. Decidim que farem nit a Coroico.

A la plaça del poble hi ha un grup de gent que celebra alguna cosa. És el sindicat de transportistes que cobreix el servei de La Paz amb el muntanyós poble de Sorata –localitat, per cert, que tinc previst visitar en breu-. Ens conviden a participar de la festa. Són molt amables amb nosaltres, ens donen conversa i ens conviden a beure cervesa, mentre sona de fons la xaranga, de percussió i carioques indígenes.

Qui és el líder sindical –ho sabem, perquè l’hem vist dirigir-se als congregats-, ens desafia amb una sola pregunta de difícil resposta: “¿Cuándo devolverá España la riqueza que ha robado a nuestro país?”. Acotem el cap i ens avergonyim, encara més, de ser part d’un món que té les mans tacades de sang i misèria. Sabem que ací hem nascut culpables.

 És llarg d’explicar que, com Rubianes, nosaltres també ens caguem en la puta d’Espanya. Ens toca simplificar el discurs, amb l’esperança que prompte pagarem, com a mínim, els deutes que hem contret amb l’hostal, si no amb el país.