Als peus del gegant

El matí que teníem previst partir de Caranavi va caure una forta ruixada, que no entenguérem què volia dir. Arrecerats de la pluja a l’interior de l’habitació, assistírem bocabadats, des de la finestra, a la desfilada escolar del Dia del Mar. L’aigua, que queia amb insistència, no era impediment perquè els estudiants uniformats marxaren en formació militar.

Davant aquest espectacle d’incomprensible patriotisme, sorgiren els dubtes sobre la conveniència de refer el camí cap a Coroico. Qualsevol esllavissada de terra podia barrar-nos el pas durant hores indeterminades. D’una altra banda, la idea de quedar-nos a aquell poble calorós un dia més no ens motivava gaire.

Per eixir de la incertesa, decidírem polsar l’opinió de la gent del carrer, a mode d’entrevistes breus. El veredicte final era que, encara que ens ho poguera semblar, no havia plogut tant com per trobar problemes a la carretera. I així va ser. Férem el camí a Coroico d’una tirada. Això sí, no ens entretinguérem massa mirant per la finestreta del vehicle, no fóra cas.

Arribats al poble que ja coneixíem, buscàrem allotjament i arreglàrem comptes amb la nostra salvadora, que ens havia ajornat els deutes per falta d’efectius. I és que al món hi ha gent amb cor, i nosaltres tenim cara de bones persones...

En caure la fosca, buscàrem un banc on seure. Al moment coneguérem uns argentins que ens obriren a un grup més nombrós. Sopàrem tots plegats i, més tard, prenguérem la plaça. Improvisàrem un botellot amb un agradable rom bolivià fins que la policia ens va fer fora. Seguírem la festa en un altre lloc, apartat de la població. Aquella nit anàrem contents al llit.

A les vuit del matí, va sonar l’alarma de manera implacable. Ens resistírem un poc i deixàrem l’habitació i el poble que ens havia acollit per segona vegada. El trajecte a Sorata, amb aturada tècnica a La Paz per canviar de vehicle, ens va anar quadrat. Pràcticament no vàrem tenir esperes. A les sis de la vesprada, arribàrem a aquest poble situat al bellmig d’una vall andina, a 2.700 metres per damunt del nivell del mar.

Sorata viu als peus del gegant Illampú. Un volcà de 6.368 metres que dorm amb un ull mig obert. Al poble, el coneixem com “El Celoso” perquè no sol deixar-se veure, té el costum d’amagar-se rere una manta espesa de núvols. Tenim pensat visitar-lo abans que desperte, doncs amb un gegant d’aquelles dimensions s’ha d’anar molt amb compte.