La sal d'Uyuni

Toquem el punt més meridional del viatge a Uyuni. Hem traçat una línia que anteriorment ens ha conduït a Oruro i Potosí. Els turistes ens apropen a aquest poble, que sembla perdut enmig de l’altiplà, ho fem amb l’únic objectiu de visitar el seu salar. Hi ha expectatives sobre el que veurem. Al llarg d’aquest mes, molts viatgers ens han parlat del paratge com un lloc insòlit, mai vist.

Passem el primer dia de rigor buscant què fer. Acabem la vesprada en un cementeri de locomotores oxidades. Anem resseguint a peu la via del tren com si fórem dos indigents de l’Oest perseguits per la justícia.

Si el poble té un aspecte desolador, invariable per més gringos que es passegen, aquestes vetustes màquines del passat imprimeixen un toc fantasmagòric a la zona. Veure joves i majors escarbant entre montons de deixalles per tal de trobar peces de ferro com a material metal·lúrgic de revenda, acaba de dibuixar l’estampa d’abandonament en què semblen viure alguns pobladors d’Uyuni.

En l’altra cara de la moneda, les agències de turisme agiten la vida dels visitants amb nombroses ofertes d’excursions, per a un, dos o tres dies. Els motxillers són el contrast benestant, la nota colorista de carrers polsosos.

I allà que anem amb el 4x4 disposats a passar el dia en el famós salar. Aturada obligatòria en les tendes de souvenirs que ens donen la benvinguda al desert de sal. I després, tot és blanc... Un miratge enlluernador que descol·loca qualsevol nouvingut.

L’immens blanc de la sal contrasta amb un horitzó pintat de blau celest. Puc pensar que estic a l’Àrtic i creure-m’ho. Camines en línia recta per arribar a ninguna part. Sorprén el paisatge extraterrestre a la vista.

Hi ha ironies que només poden passar a aquests llocs, com ara que l’amanida que ens serveixen des de l’agència no té sal! Passe d’agafar-la de terra, que està trepitjada per les ordes de turistes que cada dia arriben a aquest racó d’aire apocalíptic.

Tornem al poble amb els peus mullats. No hem pogut evitar caminar sobre una fina capa d’aigua que cobria part del salar que veiem. Ens hem deixat dur per l’extensió com si ens trobàrem sota efectes hipnòtics, passant per alt les conseqüències.

Canvi de calcetins i sabates i pugem al bus per deixar enrere Uyuni, una vegada vista la meravella. Primer llarg recorregut en el que portem de viatge. Seguirem la teoria de la gravetat de manera inversa, que diu que tot el que baixa, puja. Si a poc a poc ens hem deixat dur cap avall, és hora de remuntar camí, encara que siga a contracorrent i d’una sola tirada.

Avui farem nit sobre rodes. La idea m’inquieta tant que no sé com agafar-m’ho. Ara busque l’aigua, ara converse, ara pille el llibre, ara mire l’hora, ara em tape, ara faig per dormir... i ho aconseguisc.

Passen de les tres de la matinada, hem arribat a Oruro. Busquem un bus per anar a La Paz. Podríem haver anat directes a la gran ciutat sense fer aquest enllaç, però ens costava el doble de preu, només per evitar-nos aquesta operació. Tontos no som, ni rics tampoc volem ser-ho.

Com que la matinada està ben entrada, no costa gens agafar la son, així que aquestes hores de trajecte es fan imperceptibles. Arribem a La Paz a primera hora del matí. Em costa creure que ha passat la nit, que he superat la prova sense quasi adonar-me’n.

Ens queda un últim esforç, que a aquestes altures pareix res. Quatre hores de camí fins arribar a la nostra destinació, a la vora del llac Titikaka. Estem satisfets: tot ha anat molt quadrat, com si tinguérem programats els temps.

És migdia i estem a Copacabana. Ràpidament trobem allotjament i desfem la motxilla. Les sabates i els calcetins han quedat impregnats d’una dura crosta de sal. Fins i tot, brillen de forma llampant, pareixen un mineral... Crec que, sense saber-ho, m’he endut amb mi un trosset del salar d’Uyuni.