Val un potosí

-->

No fa tant de temps que vaig saber que l’expressió “això val un potosí” es referia al nom d’una ciutat sud-americana rica en l’extracció de plata. Aleshores no podia imaginar que un dia acabaria visitant el rovell de la dita. És una estúpida sensació gratificant, això de tocar de prop un significat.

Potosí és una ciutat de gran i trist passat colonial que s’assenta als peus del Cerro Rico, una muntanya enigmàtica, de perfecta forma cònica, que durant segles ha estat la gallina dels ous d’or –de plata, per ser més exactes-.

Costa d’imaginar el temps gloriós que ha viscut aquest entramat urbà que respira a 4.000 metres d’altitud, un dels enclavaments humans més alts del món. Costa d’imaginar també que a meitat del segle XVII era una metròpoli amb més població que Londres o París, ja que comptava amb 160.000 habitants, la majoria dels quals vivien del negoci miner.

La Potosí actual mostra vestigis de l’esplendor colonial en les façanes dels edificis, en balconades, ornamentació, escuts heràldics. L’elevat nombre d’esglésies que es troben concentrades al centre urbà parla del poder que va ostentar la ciutat.

Ara, com una mena de servilisme anacrònic d’aquest passat banyat en plata, no deixa de sobtar la imatge dels neteja-botes traient llustre a les sabates de senyors ben vestits. Una imatge, per cert, comuna de ser vista en qualsevol ciutat de Bolívia. La diferència és que ací els qui practiquen l’ofici no es tapen la cara i la vergonya, estil guerrilla urbana.

Sort que a tots ens cau la mateixa llum nítida i radiant. Aquests raigs emanen una potència tan enlluernadora com el mineral que s’amaga sota terra.