Una de les platges
brasileres més famoses deu el nom a un poble assentat a la vora del Titikaka.
Copacabana és, per a molts viatgers, el primer contacte amb el llac navegable
més alt del planeta, a 3.800 metres d’altitud. Per a nosaltres també és la
carta de presentació d’un llac que ens costava d’imaginar, tant pel que fa a
dimensions com al paisatge terrestre que l’envolta.
Un parell llarg de
dies al turístic poble ens són suficients perquè decidim anar llar endins. Junt
a altres motxillers, agafem un vaixell rumb a l’Illa del Sol. Dues hores
després, arribem a port. El trajecte no es fa llarg perquè desplaçar-se damunt
l’aigua sempre és nou i agradable. Hem vingut a la zona nord de l’illa, després
d’escoltar diverses recomanacions sobre la idoneïtat del lloc. El sud és més comercial,
podríem dir.
A primera vista t’adones
que és un entorn perfecte per a la vida contemplativa, de natura i estrelles,
que busquem sovint. També, per consell, sabem on farem nit. Serà a un rústic i
econòmic allotjament conformat per un conjunt de cabanes de pedra cobertes d’un
sostre de palla. Hem de fer un poc d’esforç de pujada per arribar a la nova
llar, però sens dubte les vistes s’ho valen. L’encant de saber-se en una illa, no
té preu.
La vida ací
transcorre tranquil·la i humil. Per terra, no hi ha transport motoritzat, es va
a peu a tot arreu. Només hi ha un vaixell que, una vegada al dia, comunica les
parts nord i sud. L’illa està gestionada per tres comunitats de pobladors que
fan pagar un xicotet peatge als visitants que volen recórrer el tros de terra.
De punta a punta, són tres hores de camí. Res que no es puga fer amb temps quan
estàs encerclat d’aigua, de color blau zafir.
Es podria dir que
açò és, en certa manera, una Formentera del Titikaka. Això sí, sense la
prostitució absoluta que implica l’arribada massiva de turistes. La majoria
dels habitants conserven l’estil de vida tradicional. Continuen treballant
bancals de faves, creïlles o dacsa. Tot per al consum intern. Desplacen la
càrrega en burro. Els animals, com ara vaques, porcs o ovelles, campen sota la
vigilància del seus amos.
Llavem la roba al
rierol. La nostra dutxa és un bany fred al llac. L’aigua glaça els sentits. És
de valents aguantar més de tres minuts la gelor. Al fons queda la Serralada
Reial presidida per una filera de cims nevats. L’Illampu, que fa unes setmanes
ens va dificultar l’accés, es mostra vigorós ara que fa bon temps. Veure
platges paradisíaques i entendre que estàs en plena muntanya, no és fàcil de
copsar. És un paisatge de contrastos, al qual estem poc acostumats.
Conta la llegenda
que ací és on va nàixer el sol. També es diu que en aquesta illa va germinar l’imperi
inca, per això es troben diferents construccions de caire ritual. Tal vegada és
cert que el llac sagrat té una energia màgica. La majestuositat del lloc és
única al món. Tinc la impressió que una societat rural i aïllada pot ser el
centre de l’univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada