Descens al submón

Precisament a Potosí hem adquirit un llibre que ens fa especial il·lusió de llegir durant el viatge per tal d'entendre, des d'una visió crítica, l'evolució vital del malaguanyat continent que visitem. Parlem de la cèlebre obra d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina". En els primers capítols del llibre, l'intel·lectual uruguaià fa memòria del nefast pas dels colons sobre la ciutat en la qual ens trobem.

Motivats per conèixer en primera persona aquestes venes obertes que recorren l’interior de la terra a la caça de minerals brillants, decidim endinsar-nos a través de les galeries del Cerro Rico, el volcà que presideix la ciutat, sempre visible allà on estigues.

Ho fem de la mà d’antics miners. De xiquets, es guanyaven la vida extraient material  amb l’esforç d’un cos encara en formació. Ara, en canvi, són guies turístics que informen al temps que diverteixen amb bromes simpàtiques i, a vegades, previsibles.

Quan entrem a la mina som conscients del nostre privilegi. No entrem al cau del llop per picar i transportar pedra, sinó per fer una passejada de curiosos. Penetrem per angostes galeries en condició de turistes, com si es tractara d’un joc d’amagatall. Sabem qui som i d’on venim, i no ens lamentem.

Més ràpid del que podem imaginar, ens acostumem a la foscor i la humitat. Avancem a pas lent, impactats per l’ambient que es respira en aquests tenebrosos túnels, únicament il·luminats per la llanterna que portem incorporada al casc.

A vegades ens apartem a un costat per tal de deixar passar els vertaders protagonistes de la mina que carregen a pols vagonetes atapeïdes de roca triturada. A vegades ens demanen suc o una bossa de coca, que prèviament hem comprat aconsellats pels guies, com una mena de peatge per entrar en les seues fronteres. Entenem que venim de l’exterior i és el xicotet preu a pagar per fer d’atrevits turistes.

Arribem a una galeria sense eixida en la qual es troba una figura venerada d’aspecte demoníac. Es tracta d’un altar dedicat al Tio, un esperit subterrani responsable de tot allò bo i roïn que ocorre a la mina. 

Ens aturem una estona en aquest racó sagrat. Els guies ens donen a provar l’alcohol potable de 96 graus que beuen els miners, això sí, barrejat amb aigua. Compren aquesta beguda perquè és realment econòmica i els ajuda a passar millor la jornada. Durant les eternes hores de treball, no es menja, només es mastega fulla de coca. Per això, i per l’esgotador esforç físic i mental de cada dia, els miners estan tan esprimassats.

Un dels altres rituals que realitzen, és el sacrifici de indeterminat de llames durant el seu hivern, segons el nombre de treballadors que hi fan feina. Aquesta sang vessada a la bocamina se li ofereix a la Pachamama, la deessa Terra. Evitarà morts i accidents, calmarà la seua set.

Després d’escoltar atentament aquesta i d’altres històries, continuem el recorregut per l’interior del Cerro Rico. L’estem travessant de banda a banda. La temperatura varia lleugerament segons el nivell en què ens trobem. Fa calor, ja que ens movem a través del cos d’un volcà latent.

Mentre avancem, escoltem de-no-sabem-on detonacions que fan vibrar la terra i ens posen els pèls de punta. Arribem a un punt que estan treballant amb un perforador d’aire comprimit.

El soroll és infernal. La pols obstrueix les vies respiratòries. La foscor incrementa la sensació d’estar en les entranyes de la terra. Experimente una por difícil de descriure. L’ambient és vertaderament insalubre. No sóc capaç d’imaginar què és passar hores i hores en aquestes condicions. 

Pareix que estem perduts entre els diferents túnels de la mina. Hem baixat per verticals escales de fusta, hem caminat per bassals inacabables d’aigua, ens hem ajupit tant que l’esquena està ressentida.

Ja ens trobem en el darrer tram d’aquesta estranya excursió  que transcorre per passadissos laberíntics. No ho sabem, però ara ve el moment més interessant del recorregut: la cara humana de la mina. És quan ens asseguem a conversar amb els miners que per fi han acabat el dia de treball.

Es tracta d’un grup de joves d’edat d’institut, els quals combinen –com és possible, això?!- treball i estudi. El més gran, el cap de la colla, es diu Gabriel. Té 30 anys i, aprofitant el protagonisme del moment, diu tantes parides com pot. Un bon miner sempre sap mantindre un estat d’ànim elevat, expliquen orgullosos.

En l’altre extrem, hi ha un adolescent de 15 anys d’edat. Està exhaust del treball, té la mirada perduda en la falsa nit, fa xicotets glops d’una botella d’aigua que li ha facilitat un company. És el més jove del grup i, per tant, el més inexpert. Diuen que tots han passat per això, que prompte s’acostumarà a aquesta vida...

Se’ns acosta a xerrar El Xino, un xaval de marcat rostre indígena que encara no ha complit els 18 i que és tot un carisma. Parlem de futbol, de xicones, de treball, de diners, de la vida.

Nosaltres ens deixem dur per la curiositat, però ells també. En la tertúlia intentem dissimular el món d’on venim, el que coneixen per la televisió. Fem el possible per mostrar-nos tal com som, lliures d’impostures que ens distancien.

Per moments tinc la impressió que estic amb un grup de col·legues que s’han trobat en el seu amagatall secret. Corre la botella d’alcohol mesclada amb aigua. Se’n llença un poc a terra, un oferiment a la Pachamama, i es beu un glop.

Són joves i alegres, per això fan que es perda la percepció de la duresa del treball. Entre ells es comuniquen en quítxua, l’idioma dels miners, la llengua subterrània que a penes s’escolta a la ciutat.

Arriba el moment d’abandonar el submón de la mina. Eixim tots junts cap a l’exterior. Una vegada fora, ens impregna una llum ataronjada, que daura tot allò que toca. El sol es pon, un inequívoc senyal que el dia acaba.

Ens fem les fotos de rigor –tothom posa orgullós- i ens diem adéu amb els millors desitjos. No sabem si mai tornàrem a la mina; ells ho faran demà. Quan la llum estiga despertant, s’endinsaran en la foscor de la terra.