A Sorata, com a casa

-->

Sorata és, de moment, el nostre poble adoptiu després de onze nits a la vall andina de l’Illampú. Hi ha qui entén el viatge com una marató quilomètrica: quan per més llocs passen, més realitzats se senten. Aquest és el seu concepte; el nostre dista d'això. Consisteix en trobar-se a gust sense fer massa hores de trajecte. Tot i que som conscients que moltes vegades és necessari apujar-se a un transport i deixar-se dur tan lluny com es puga.

En qualsevol cas, tenim la certesa que aquest alto en el camí ha sigut molt reconfortant. Perquè l’hostal s’ha convertit en la nostra casa, i no en una habitació de pas. Hem gaudit de les primeres hores del matí amb total parsimònia, gràcies a esmorzars de marqués pobre però digne.

Des de la terrassa de l’hostal, convençuts de tenir les millors vistes del poble, hem viscut grans moments. Això fa sentir-te part d’un lloc quan dus una vida itinerant. Fins i tot, quan els gossos, que pareix que els crien de forma comunal –no tenen amo concret però són alimentats pels veïns-, vénen a saludar-te, t’adones que momentàniament tens ací un espai propi, encara que siga en un racó inhòspit del món, des d’on és difícil avistar la teua terra.

Fer una llarga passejada diària pels voltants de Sorata –ara en aquella direcció, ara en l’altra-, ha estat també una manera de reconèixer el terreny i el nou hàbitat. Com quan descobrírem aquell riu encaixonat, que es va convertir en un pelegrinatge habitual a l’última hora de la vesprada, un lloc secret envoltat de natura verge.

 També tenim l’anècdota del dia que enfilàrem un estret sender i acabàrem enmig d’unes cases, les quals –no ho imaginàvem- estaven zelosament guardades per una dona. Ens va sorprendre amb una amenaçadora vara, mentre cridava de forma repetitiva i compulsiva: “Voy yo a tu país, voy yo a tu país?!”.

Això ens va recordar l’excursió en què, un parell de setmanes abans, passàrem per Charobamba, una comunitat rural dels voltants de Coroico, i una iaia encisadora va sentenciar el següent: “Me han contado que no tratan bien a los bolivianos en tu país. Nosotros os dejamos venir, pero esto se puede acabar.” La mala hòstia del moment no va llevar que ens regalara unes taronges per tal de refrescar el camí. Tanque parèntesi.

De Sorata m’enduc una polsera que duien els mariners per tenir bons vents en les eixides a la mar. Almenys això és el que ens va contar el jove artesà desarrapat que ens va obsequiar amb el detall, a canvi d’una modesta col·laboració, just el dia que férem acte de presència a la plaça del poble.

Em quede també amb la frase solta que vaig escoltar a una dona mentre caminàvem pel carrer. Deia “...me cuesta soñar”, tot donant a entendre que com d’important és tindre un món interior, agitat o no. És la lliure interpretació que faig de les seues paraules. Com de tantes altres coses, com ara creure que a Sorata he tingut els somnis més increïbles.