El banc de Panchita

La plaça de Sorata està cercada per una tanca. Cada dia, a les vuit i mitja de la vesprada, un senyor expulsa amablement la gent que ocupa els bancs perquè ha de tancar l’accés al públic. Busca-li l’explicació.

En el nostre primer dia al poble, ens va ocórrer això. Som gent de plaça, i ens va doldre el gest. Expulsats del paradís, pensàrem que era moment de fer-nos un “juguito” –un suc de papaia, per exemple. La cervesa té un preu insultant, no en prenem per principis. Val com un dinar o un sopar. Ja en beurem quan toque.

Començàrem a fer voltes; la recerca era infructuosa. En una d’aquelles preguntàrem a una parella de senyors que seien en un xicotet banc de fusta situat a la porta de l’hostal Panchita. Ens digueren que estaven de passada i que no sabien on podíem trobar l’apreciat “juguito”. Això va ser l’inici d’una conversa que es va allargar una bona estona.

D’un d’ells només vàrem saber que va estar a punt d’ordenar-se com a religiós al seminari de Sorata. L’altre, que era ben xerrador, ens va resumir la seua vida. Feia 35 anys que vivia a Califòrnia. Estava a Bolívia de visita; una de tantes. Era el major dels germans, el que havia heretat l’esperit aventurer.

S’havia pogut prejubilar després d’anys fent de conductor d’autobusos escolars –com el dels Simpson, mola!-. Sentia que estava en una etapa avançada de la vida, per això volia descobrir món, ja que fins ara no ho havia pogut fer: només treball i sacrifici. Es congratulava perquè nosaltres, que encara tenim molt per davant, haguérem decidit fer un viatge d’aquestes característiques, amb sang jove. Tots ens embriagàrem de vitalitat.

Al dia següent la parella de jubilats bolivians tornaven a La Paz, així que ocupàrem el banc. De ben segur, amb permís seu. Coses que passen, de seguida va brotar la conversa amb un israelià. A pesar de la suspicàcia que despertava la procedència del jove –tenim gravat a foc les violacions constants que comet el país-, va resultar ser d’allò més simpàtic i agradable, com no podia ser d’una altra manera.

Minuts més tard, va fer acte d’aparició una parella d’argentins, a qui sumàrem a la tertúlia. Després d’una llarga estona d’indagar-nos intencions, ens convocàrem per al pròxim dia, al mateix lloc. Hem arribat a la conclusió que el banc de Panchita és un iman per establir noves amistats. Té un magnetisme per als viatgers, que per naturalesa són animals ben socials.