Els 5.000

Dia 1

Quan he obert els ulls i he guaitat precipitadament per la finestra, he vist que un matí més han baixat els núvols a fer-nos la visita al poble. M’he dit: “Com a mínim no plou!”. I m’he allargat un poc més al llit. Fins que ha arribat l’hora d’alçar-me i he comprovat amb tristesa que ara els núvols deixaven caure unes llàgrimes fines.

Fóra com fóra, no hi havia marxa enrere. Després d’estar ajornant-ho tot esperant l’aparició estel·lar del sol, avui era el dia que havíem dit prou, ploguera, granissara o nevara. Portàvem massa dies esperant el moment.

A les nou, clavats, ha començat l’espera al banc de l’hostal Panchita. Per sort, ja no plovia. Hem desdejunat allà mateix. S’han fet les onze quan per fi ha arribat qui fa d’intermediari amb el guia. Ha justificat la tardança argumentant que li havien robat 4.000 dòlars a l’hostal hippies – la Casa Reggae- on treballa i, per tant, havia tingut un matí complicat. Creu-t’ho o no.

Sense més demores, hem pujat al cotxe que ens ha acostat un tros fins on ens esperava el guia. L’arribada al lloc per camins fangosos i empinats, no ha estat fàcil. Hem hagut de baixar per empènyer el vehicle en una situació complicada. L’últim esforç, per començar d’una per totes, la ruta a la llacuna glacial de l’Illampú.

En una esplanada hem trobat Lorenzo, el guia, i Pancho i Pancha, el mul i la mula que molt amablement carreguen l’equipatge. Mans a l’obra, ens posem a caminar. El cel amenaça pluja en qualsevol moment i no es fa d’esperar. Cau un plugim que entela la vista. Cada gota és plom que fa més pesada la pujada. Les soles de les sabates rellisquen sobre densos tolls de fang. Malgrat tot, agafem metre d’altitud.

A estones millora la cosa: deixa de plovisquejar i la senda es fa més practicable. Avancem cap els núvols. No els veig llavors com un deliciós cotó-en-pèl dolç; em desagraden. M’imagine com serien les vistes amb sol i m’eleve. També pense que, no hi ha mal que per bé no vinga, l’ascensió pel que fa a la temperatura es du prou bé. Xafe fort amb la punta dels peus i escale senda amunt.

Apareixen prats de muntanya que són pasturats per ovelles. Passen prop d’una dona aimara de les altures que s’amaga de la càmera de fotos. Lorenzo ens diu que ja estem al llac Chilata. M’he d’acostar per veure’l, la boira ho impedeix. Farem nit ací, a més de 4.000 metres d’altitud. Em fascina la idea. Berenem pa amb formatge, fem una volteta no massa lluny d’on hem muntat la tenda i el guia es posa a preparar el sopar.

És prompte per recloure’s, però està enfosquint i fa fred. No hi ha molt a fer més que enfundar-se en el sac de dormir i escriure aquestes paraules, amb el màxim desig que demà Pachamama ens regale, encara que només siga per unes horetes, unes panoràmiques de vés i gita’t a dormir.

Dia 2

De res ha servit invocar el sol abans d’agafar son. En despertar, he tret el cap per la tenda impacient de trobar uns clars que albergaren esperança. Només he vist una tupida boira que em recordava que havia dormit instal·lat als núvols. Entenc que, a aquesta altitud, el sol és un privilegi reservat a dies precisos. Avui no havia de ser diferent.

Passades les set del matí, hem pres un cafè soluble  d’aigua bullida del bassal, que està a la vora d’on estem acampats, i hem mamprès la comesa. Per temor al pillatge, hem amagat les motxilles entre unes roques. Lorenzo ha estat l’únic capaç de recordar on estaven a la tornada.

La ruta s’ha fet especialment s’ha fet especialment feixuga donada la poca visibilitat que hem tingut al llarg del trajecte. Moure’s entre núvols, a més a més, cobreix de pols d’aigua sense possibilitat d’escapar de la humitat que cala de dalt a baix. El fred, com a conseqüència, s’apodera del cos. Ara bé, l’exercici de superar desnivell equilibra la balança de fred i calor, i no es fa necessari molt d’abric.

Anem seguint, a vegades millor, a vegades pitjor, el pas àgil de Lorenzo, que es mou com un puma de les neus. Calça unes botes d’aigua adaptades mínimament a la muntanya. Ni sola Vibram ni membrana Gore-tex, xafa segur sense fer una passa en fals.

El desgast físic d’una ascensió que mai acaba, endureix el gest i dibuixa un punt d’amargor en el rostre, que injecta dosis d’energia per arribar a la fita. No deixem que es manifeste el “soroche” –el mal d’altura-, encara que després ens contem que per moments hem notat baixons de tensió o batecs forts de cor. Anem a un ritme que no permet defallides.

A mesura que avancem, el plugim se solidifica. Fixem els peus, amb certa lateralitat, sobre rotgles de neu dura. Tot això significa que estem alts, molt alts. Continuem sense veure a més de deu metres del nostre voltant.

Lorenzo adverteix que hem arribat a la meta. Estem a la vora d’un llac. No podem imaginar les seues dimensions. Ara mateix tot ens és igual. El vent du neu que ens colpeja la cara i el cos. Tenim els peus calats, les mans congelades. Secretament en ve a la ment les amputacions de dits que va patir l’alpinista basc Juanito Oiarzábal per congelació en una de les darreres expedicions.

Ens mengem un entrepà de formatge tan ràpid com podem i escapem d’aquell lloc infernal. Hem tocat els nostres primers 5.000 metres i només volem que marxar. He de confessar que havia imaginat el moment amb una llàgrima d’emoció, envoltat de cims nevats apacibles, però ara tinc els ulls envidrats d’impotència, ràbia i patiment. No veig res al voltant més que ràfegues de fred. Està clar que les forces de la naturalesa ens estan posant aprova des que hem decidit emprendre l’excursió. 

La primera mitja hora de tornada al campament ha estat extremadament dura, però ha servit perquè entrem en calor. Les llengües de roca per on passem s’han convertit en un reguitzell de canals verticals per on davalla l’aigua. Ens aferrem a la paret xopa amb les mans, mentre clavem els peus on podem. Hi ha trams que més val no mirar cap avall.

 
A poc a poc el camí es relaxa, i nosaltres també. Moltes vegades he trobat a faltar els bastons, les segones cames. L’oratge millor lleument. Durant un instant, s’obrin un poc el cel i ens permet observar l’altitud sobre la qual ens movem. Ja estem més animats.

Trobem velles construccions de pedra. Lorenzo ens explica que són les cases provisionals dels miners que, de maig a novembre, s’instal·len en aquestes contrades amb l’objectiu de buscar or, plata, bronze i altres minerals. Això sí que és una vida dura i no l’episodi d’aventura que ens hem buscat, em dic per treure ferro a l’assumpte.

Continuem amb els peus mullats, ja que la senda s’ha convertit en un rierol, una via d’evacuació per a l’aigua caiguda. Ja no té importància, estem prop de la tenda. És el campament previ que es munta abans del de la llacuna glaciar, des d’on s’ataca el cim del guerrer Illampú.

Quan estem pràcticament arribant al refugi de teles plàstiques, tornen a caure gotes, però ara més grosses. Entrem disparats a la tenda i duem a terme allò que hem denominat com l’Operació Calcetí. Quan pensàvem que ja havíem superat totes les inclemències del dia, es posa a diluviar durant un parell llarg d’hores. Per fortuna estem atrapats a resguard, protegits de la pedra i la pluja que s’alterna per entretenir-nos l’estona.

El terra està inundat. Com que tenim les sabates xopes, ens enfundem els peus en bosses de plàstic que hem recopilat i ens calcem les sandàlies. Sopem a meitat vesprada amb la ment posada en embolcallar-nos en el sac de dormir fins el dia següent. Que siga el que la Mare Terra vulga, avui ja ho tenim bé.

Dia 3

Després de la tempesta, ve la calma. Així s’ha encetat el dia. La boira ja no és tan persistent, tot i que es resisteix a desaparèixer de manera absoluta. Per uns minuts, ens dóna la llicència de descobrir-nos part del gegant que queda a la nostra esquena. És un moment màgic alhora que pervers.

Pareix que l’Illampú vulga riure’s de nosaltres i mostrar-nos com d’inexpugnable pot ser. Ara ens cluca l’ull, flirteja, perquè sap que estem massa lluny del seu regne. Personalment em consola percebre que he fet dos nits a la seua falda, sense demanar-li permís, com un desafiament.

Desdejunem i recollim el material d’acampada, no deixem cap rastre. Pancho, el mul, és qui carrega tot el pes. A voltes es resisteix a l’encàrrec i es desboca com si fóra un adolescent que es nega per totes a fer els deures. Lorenzo prova de controlar-lo sense pegar crits, xiuxiueja quan parla amb els animals.

El bon temps ens acompanya durant la baixada, la qual cosa ens dóna ànims. El paisatge que en l’ascens s’havia ocultat entre la boira, es revela imponent davant els nostres ulls. Ens recorre l’alegria de saber que hem superat una prova més de la vida.

Hem deixat enrere la duresa de la roca d’alta muntanya per desplaçar-nos per prats d’herba fresca i verda. Ens sorprèn que siguen dones qui duguen la pastura del ramat. On estaran els homes?

Fem el darrer descans en una talaia de vistes privilegiades. Es divisa a la perfecció el poble de Sorata. El moment sona a comiat. Fins aleshores no m’he atrevit a formular una sèrie de preguntes al guia per eixir de dubtes. Ara que estem tranquils, lluny de qualsevol impertinència de l’oratge, em llance al qüestionari.

Lorenzo és un home de paraules justes però amables. No sé si és el caràcter esculpit per la muntanya, la dificultat d’expressar-se en una llengua que no és la seua o, en realitat, es tracta de qüestions protocolàries incloses en el sobresou com a guia. Em decante pels dos primers motius, ja que se’l veu una persona noble i bondadosa.

El cas és que, en aquest ambient distès, esbrinem que té 58 anys, que és iaio, que ha treballat temporalment de miner, que té una vaca que li dóna dos litres de llet al dia –una vaca occidental ben alimentada en proporciona 40-, que va créixer en una comunitat rural allunyada de Sorata però ara viu més a prop del poble... i ja és suficient. Discret com l’Illampú, ens fa les preguntes justes. Lorenzo desperta un sentit paternal. Al cap i a la fi, ha estat el nostre benefactor durant aquests dies salvatges.

Reprenem l’últim tram del camí i ens acomiadem amb bons sentiments. També ho fem del volcà dormit que no deixa veure’s. Recorde el Puigcampana i el Montcabrer, dues senyores muntanyes valencianes que, salvant proporcions, poden mirar de cara l’Illampú. Elles, això sí, són més agraïdes i extravertides que aquest desafiant gegant de 6.368 metres.