Ha sigut difícil despertar després
d’una nit intensa. No volíem, però al final li hem posat la
cirereta al pastís de la manera més desenfadada que podíem trobar.
Hem dormit poques hores. Més que son, estem nerviosos perquè tot
isca bé. Hem decidit anar en taxi a l’aeroport per tal
d’assegurar-nos de no trobar cap embús imprevist. Ens acompanya
una amiga de París amb qui vàrem compartir la festa de la nit
anterior. També era el seu comiat. Viatja en el mateix avió que
nosaltres a Madrid.
L’espera no es fa gaire llarga a
l’aeroport, tot i que anem amb temps per davant. No podem deixar de
xarrar. És l’entusiasme del moment que ens obliga a això, més
que a romandre en un estat vegetal propi de qui ha dormit poc i ha
ingerit més alcohol del que voldria. Quan prenem posicions a la
butaca de l’avió, pareix que ja s’han repartit totes les cartes
de la baralla. Serà un vol llarg, puc pressentir.
Per més que pense en dormir, hi ha un
ressort al meu interior que m’ho impedeix. Estic nerviós,
expectant. Hi ha una idea que m’inquieta molt. En els últims dies
que he estat a La Paz, m’ha arribat un correu electrònic d’una
empresa per a la qual he fet feina en anteriors ocasions. M’insinuen
que tal vegada requereixquen els meus serveis ben aviat.
Hem quedat que els telefonaré en
arribar a casa per parlar del tema tranquil·lament. No em queda clar
què volen de mi. Pel meu cap ronda la idea que tal vegada m’he
d’incorporar a la feina amb jet lag i tot. Quina arribada més
triomfal, seria això...
M’intente evadir del bombardeig de
pensaments que van apoderant-se de la meua ment amb el visionat d’una
pel·lícula que no vaig acabar en el trajecte d’anada. Són un
parell d’hores en què el meu cap es relaxa i em dóna un descans.
Perquè la veritat és que, de vegades, l’excitació em supera.
Passades les hores de sobrevolar
l’oceà enmig de la foscor, per fi es veu terra ferma amb la claror
del dia. Des de la finestreta de l’avió, endevine Lisboa i la
península ibèrica. No em sent trist perquè arribe a la destinació
final. No tenia clar si tres mesos de fer de motxiller era poc o
molt. He arribat a la conclusió que són suficients, la justa
mesura. Per això, veure’m prop de casa em reconforta com no
imaginava.
M’acomiade amb emoció de Ramón, la
persona amb qui he compartit el que ha estat la màxima experiència
viatgera de la meua vida. Sé que no tardaré en retrobar-me amb ell,
tenim ja la data marcada. Ara es tracta de ser àgil i agafar el
primer tren que isca en direcció a València. Telefone a casa per
anunciar l’hora que faré arribada a la meua estimada ciutat.
Ara que estic tot sol menjant-me un
entrepà de truita mentre espere a l’estació d’Atocha el moment
definitiu de partir a casa, assaboreixc d’una forma clara i intensa
el final del viatge. Dalt del tren, el paisatge passa veloç davant
els meus ulls. A través d’aquella gran finestra que mira a
l’exterior, es projecten milions d’imatges que han quedat
impregnades en el fons de la retina. Revisc tants moments com vull,
en una última alenada.
Torne a la realitat immediata i
imagine com serà l’arribada a l’estació Joaquim Sorolla. Em
fondré en una abraçada amb els meus pares i, sí, aquest viatge
haurà acabat, però estic convençut que en començarà un altre de
ben diferent.
