Aquests mesos de córrer amunt i avall, també m'han
servit per valorar un element de l'equipatge com són les sabates. La principal
activitat del dia sempre són les passejades, per gust o per necessitat. La
mitjana quilometres diaris que s'arriben a realitzar és elevadíssima, a
diferència de la vida ordinària que tristament està més instal·lada en el
sedentarisme. Les sabates, junt la motxilla, són una eina de treball
imprescindible del viatger.
Després de llargues deliberacions amb mi mateix,
vaig decidir que, a banda de xancles -necessàries per al moment dutxa
higiènica- i sandàlies, m'enduria unes sabates de muntanya que ja tenia mig
retirades. El fet que estigueren envellides em va ajudar a decantar-me per
elles, doncs sabia que s'anaven a deterior molt i, tot siga dit, no volia
acabar amb la jove vida de la darrera adquisició en calcer tècnic.
És cert que per moments he dubtat que pogueren
arribar a meta. Han sofert múltiples càstigs que han comportat un desapegament
massiu en diferents punts de la sola. Per sort, quan pareix que està tot
perdut, no hi ha res que no puga solucionar una cola instantània. Ara que estic
en la recta final del viatge puc afirmar amb solemnitat que es mereixen un
homenatge per la resistència que han demostrat. El desgast de la sola és un
dany col·lateral comprensible que qualsevol persona mínimament indulgent sap
perdonar.
Feta l'especial menció a aquestes particulars
fundes dels peus, he de reconèixer el gran i inesperat paper que ha tingut el
cobre-ulls que ens regalaren en el trajecte d'avió transoceànic. Qui anava a
dir aleshores que aquella estranya màscara ocular, seria tan imprescindible en
els moments de descans, ja siga al bus com a l'habitació sempre translúcida de
l'hostal de torn.
El sol comença a traure el cap amb força a les sis
del matí. Això significa que la llum s'apodera d'aquest món massa prompte per
als qui patim de sensibilitat nocturna mentre dormim. No sé com haguérem sigut
aquests mesos d'itinerància sense el regal, caigut del cel, que aquell dia em
va oferir una amable hostessa de vol.
Si el recorreguts nocturns en bus no s'entenen
sense el cobre-ulls, tampoc sense el coixí unflable per al coll que molt
agudament compràrem en un basar xinès hores abans de volar cap al continent
americà. La comoditat d'aquest mític coixí dels anys vuitanta és única en les
tedioses i poc confortants hores de bus a què sotmetem el cos de manera un tant
inhumana.
D'una altra banda, el sac de dormir que he
carregat diligentment a l'esquena ha tingut una funció limitada però ben
necessària. Ha estat una font de calor en les nits que travessàvem l'altiplà
andí sobre rodes. També va ser útil els dies ens els quals ens aventuràrem en
els nostres primers 5.000 metres d'altitud, quan férem nit en tenda de
campanya. Si bé és cert que l'ús concret es pot comptar amb els dits de les
mans, la tranquil·litat que dóna portar un sac de dormir en un viatge que no
saps on pots acabar dormint, compensa l'esforç. Passar fred, de totes totes, és
una cosa molt lletja.
Quan disposes de tot el temps del món per a tu i
les teues coses, és important mantindre el cap ocupat. El dia, sense
obligacions laborals, és ample i llarg. No sempre s'està de passeig, el dia
deixa hores per al relax, la contemplació, la meditació o la creació.
Desenvolupar hàbits de lectura o escriptura o pintura és bàsic per a la
plenitud en la vida viatgera.
Poques vegades l'habitació on t'allotges, compta
de televisió. I si la tens, amb el temps ha deixat d'interessar-te: tampoc és
tant el que ofereix. Per això, un parell de llibres de dies desperten la passió
de devorar pàgines són d'una gran companyia. El nord-americà Auster, el
portuguès Saramago, el rus Dostoievski, el francés Victor Hugo i el valencià
Hernàndez i Xulvi m'han entretingut amb les seues històries allà on he estat.
També m'he entretingut molt amb un bolígraf i una
llibreta quadriculada com en la que ara escric. Hi ha tantes coses a explicar
cada dia que resulta fàcil dur un diari de bitàcores del viatge. La ment està
desitjosa de buscar les paraules amb què plasmar, de forma imperenne, el
moment. Viatjar permet ser més reflexiu i atent cap allò que t'envolta, poques
coses passen desapercebudes quan camines amb els sentits oberts.
Llegir o escriure, abans de dormir, com a rutina
diària. Així va. Si en la vida ordinària em dedicar a cultivar-me com ho faig
ara, tindria més d'una carrera universitària. I potser algun llibre publicat,
en el millor dels casos, si exagerem. A més a més, com diuen les llengües
sàvies, el saber no ocupa lloc. Amb només uns llibres, un boli i una llibreta,
òmplic el temps mort de forma instructiva. La motxilla a penes se n'adona del
pes que em fan aquestes eines de treball mental.
A banda de la càmera de fotos, que sempre em
motiva per gaudir amb una altra mirada els llocs que visitem, l'únic aparell
tecnològic que transporte entre l'equipatge és un altaveu portàtil. Aquesta ha
estat l'única adquisició que he fet a meitat viatge. Des que compte amb aquest
element màgic, les habitacions per on passem adopten un ambient més amable.
L'arribada de la música a la quotidianitat ha donat un aire fresc al nostre
despertar. Llàstima que el llapis de memòria no tinga la diversitat musical que
m'agradaria. Siga com siga, viatjar amb banda sonora, alegra l'existència a
qualsevol.
El telèfon mòbil, per falta d'operativitat, ha
quedat relegat al simple paper de rellotge i despertador. Consultem l'hora de
forma orientativa molt poques voltes al dia. Poc importa si són les tres o les
cinc de la vesprada. De viatge, no es necessita massa per viure tranquil i
feliç.
