La ciutat em crida per fer unes
gestions. Però hui m’he quedat sense cotxe amb què anar-hi. No em queda més
remei que agafar el trenet que, des de temps immemorials, connecta alguns
pobles de la Ribera i l’Horta amb el Cap-i-casal. Com que el tren passa cada
tres quarts d’hora, consulte l’horari abans d’eixir de casa no siga cosa que
arribe confiat a l’estació i em toque esperar el que no està escrit. Ara que ja
he fet els meus càlculs i tinc clar quin tren agafaré, em plante a l’estació a
l’hora prevista. Tot ho tinc sota control.
Puge al vagó i em trobe amb un vell
desconegut, que tenia quasi oblidat. Parle d’aquest vell tren amb qui he
compartit tantes hores de viatge a la ciutat. Quan era xicotet i anava amb ma
mare a comprar-me roba o qualsevol cosa o, sobretot, quan era estudiant i
connectava el poble amb la Universitat, ens unia un gran vincle que es pareixia
més que res al vell binomi d’amor i odi. Recorde amb especial èmfasi els dies
d’examen i com apurava la lliçó quan el sol encara no havia eixit. Crec que he
aprovat més d’un examen gràcies a les repassades d’ultimíssima hora.
Tot i que la distància a recórrer és
curta, el trajecte es fa llarg per la gran quantitat de parades que efectua en
cada poble, urbanització o llogaret. Per això, els qui vivim prop del pas
d’aquest trenet que es converteix en metro quan s’enfonsa en l’urb, ens ha
acompanyat al llarg de les nostres vides. I sí, el trajecte es fa llarg, però
estem agraïts que, quan més ho necessitem, ens transporte còmodament al cor de
la ciutat. No podem demanar molt més.
Del poble estant, sentim parlar de
trens d’alta velocitat que connecten la gran capital del Regne d’Espanya amb
les províncies, i ens costa d’imaginar com pot ser un viatge a 300 quilòmetres
per hora, que des de la perifèria s’endinsa cap a la meseta fins arribar al
centre on es prenen gran part de les decisions que ens afecten com a ciutadans.
Si necessàriament les grans infraestructures han de dibuixar una forma radial i
els trens ultraveloços o les autovies han de passar per Madrid, la gent de
províncies acatem allò que ens diuen des del centre, que per alguna cosa són
els qui manen.
Nosaltres, que sempre hem viatjat humilment
en un trenet de comarques que no té mai pressa per arribar a la destinació
final, ens sentim poca cosa enmig del que anomenen progrés. Mai ens toca res
quan reparteixen el pastís, només les molles, perquè vivim massa lluny de les
esferes de poder, perquè som insignificants als seus ulls. Mentre recollim
passatgers dels pobles veïns, amb la paciència que ens han inculcat des de ben
menuts, ens imaginem com es deu sentir algú que viatja en primera classe i que
tarda en recórrer 300 quilòmetres el mateix que tu en fas 30. Assegut en aquest
trenet de segona regional, te n’adones que hi ha classes i classes.
