Les successives trombes d’aigua que ens han sorprès
en les nostres vesprades de ruta campestre han fet que despertara l’últim matí
a Cajamarca amb un malestar imprevist. M’he quedat un tant aïllat auditívament
com a conseqüència de la pluja que m’ha calat al cos com si fóra un arbre que
necessita de la pluja per tal de sobreviure en la xafogor de la costa peruana:
la destinació que ens espera.
Per davant, tenim un llarg dia de carretera. Descendim
de la suau verdor andiana a la marronenca aridesa de la vessant costanera del
Perú, allà on les muntanyes sempre queden a l’espatlla quan mires l’oceà de fit
a fit. Amb la notable incomoditat d’escoltar el món a mitges, arribem a
Chiclayo amb la vesprada ben entrada. Disposem d’un parell d’hores per sopar i
enganxar-nos a internet, abans d’agafar el següent bus que definitivament ens
durà al punt més septentrional del viatge. Després tot serà córrer fins tocar
el punt d’origen, el principi i el final a La Paz.
No dubtem a constatar que ens hem muntat al bus que
té les condicions més insalubres del que portem de ruta. La nit es farà més
llarga i dura, així. Tardem una hora més en arrancar d’allò previst, doncs el
transport s’ha d’omplir al màxim de passatgers. Els seients són incòmodes de
collons, l’aire es fa ràpidament irrespirable, ens atabala el reggaeton que
sona de manera dispersa en els telèfons mòbils dels companys de viatge, una
inequívoca premonició del que es poden convertir les pròximes hores de
trajecte.
La nit transcorre de manera estranya. Persisteix
el tap a les orelles que em manté aïllat en una bombolla de cristall alienant,
realment incòmoda. Quan el conscient s’endinsa en el món dels somnis, mai
aconsegueix viatjar en la profunditat que exigeix un descans reparador. La
intermitència és tal, que amb l’arribada del trenc d’alba tinc la sensació que
no arribe a despertar del malson viatger.
Entrat el matí, sabrem que deuríem haver abaixat a
Tumbes quan era el moment, i no a aquell desolat poble fronterer amb l’Equador.
La imatge és dantesca: l’autobús deixa els darrers passatgers en un espai
semblant a un abocador d’extraradi, a només a unes passes del país veí. Un grup
de joves equipats amb carros s’ofereix a transportar les motxilles fins la duana.
Ràpidament reconeixem l’error: no és ací on volíem acabar. El nostre objectiu
és arribar als manglars que marquen la frontera natural entre ambdós països.
Per sort, el xofer es presta a acostar-nos si esperem una hora llarga
l’interior del bus. I així és. A l’estona, arranca el motor i ens abandona en
el poblat que sobreviu de la pesca i el turisme –no trobem cap gringo- que
aporta el Santuari dels Manglars.
La recerca d’un lloc on allotjar-nos comença i
acaba infructuosa, no està sent un matí fàcil. Desdejunem i prenem la ferma
decisió d’anar cap a Tumbes, la ciutat que ens brindarà els mínims serveis que
necessitem. Pugem a un taxi col·lectiu i, a partir d’ací, tot flueix. Trobem un
lloc on passar la nit, dinem i passem la vesprada entre passejos al mercat i la
plaça major. La calor és sufocant, no obstant això, estem contents de saber que
avui descansarem bé, això sí, amb el ventilador en marxa. La plaga de grills
que assola Tumbes no serà un impediment perquè reposem forces.
Al matí següent, despertem desbordants d’energia.
Tenim clar on hem d’agafar el col·lectiu que ens du a la porta dels manglars.
Fins i tot, sabem quants sols ens costarà l’excursió en barca que negociàrem el
dia anterior, quan férem una presa de contacte inesperada amb els nombrosos
guies que ens reclamaven. Avui un amable jove ens fa de patró per aquest
paratge canviant en el qual s’entremescla l’aigua dolça i salada, amb major o
menor dosi, segons les pluges caigudes o l’estat en què es troba la marea.
Abans d’emprendre el recorregut en barca a través
dels laberíntics passadissos que dibuixa l’espès bosc de manglars, el guia ens
deixa en una illa d’arena, la qual mira, d’una banda, a mar obert. Ens banyem
acomboiats. Tenim la il·lusió d’estar envoltats de natura i soledat, i caminem
per la platja que prenen milers de crancs que corren a amagar-se als caus en
detectar una presència amenaçant, la nostra. Dinem un arròs en l’únic
xiringuito que presenta vida humana.
Tal com hem pactat, poc després de l’àpat ens recull
el guia amb l’embarcació a l’Illa de l’Os de la Balena, el turístic nom amb què
han batejaren no fa tants anys aquest tros de terra, deduïm. Naveguem sobre una
aigua que no ens cobreix, tot i que la marea ha pujat en les últimes hores.
Flipem quan ens acostem a un illot format per un dens manglar on nidifiquen les
aus. Sobrevolen per damunt dels nostres caps centenars de fragates, aus marines
de gran envergadura. No em continc, cride exultant d’emoció. Estic realment
bocabadat, descol·locat davant aquest espectacle animal impressionant.
Les aus pareixen saludar la nostra arribada. En
cap cas, mostren una actitud desafiant. L’escena tan bèstia em fa pensar que
ens trobem al cinematogràfic Parc Juràssic, que observem terodàctils. Continuem
la navegació a través dels canals que s’obrin entre els manglars fins que
descobrim un lloc on desembarcar. Hem arribat al viver de caimans. Viuen en
captivitat, amb tot, no deixen d’impressionar. Sota l’aspecte calm i indiferent
que mostren, sé que amaguen una gran voracitat. Amb aquesta visita, posem el punt
final al trajecte, tornem a port. Ens acomiadem amigablement del guia, que té
una edat semblant a la nostra, i marxem cap a la ciutat. Demà hem ideat un dia
d’aventura que no sabem com acabarà. Dormim plàcidament, per si de cas.
