Despertes tard i confús, la nit va ser llarga, la
visquérem com si fóra l'última. Tocàrem la lluna, que estava plena, amb la
punta dels dits. En el món només estàvem nosaltres, el rellotge no marcava el
temps, la remor de les ones se sentia com un batec.
La vida és el moment, fins que despertes en un nou
dia. T'alces del llit amb el millor peu i una nota, llençada davall la porta,
et sorprèn només obrir els ulls. A tot el món li agraden les sorpreses, els
gestos que omplin les paraules de valor.
Anit no ens vàrem acomiadar com se suposa que s'ha
de fer, amb un toc desenfadat de solemnitat. Però ací, ja se sap, vivim en
constant moviment. Avui estem ací, demà allà, tot és imprevisible. D'aquest
caminar inquiet, apareixen els hola i els adéu, o els fins la pròxima, que són
encara més agraïts.
La nota no diu res d'especial, de diferent, però
diu molt. No ens vàrem fondre per un instant en una abraçada fraternal,
còmplice, sentida. Unes paraules escrites en boli expressen com de sincers i
intensos han estat els moments viscuts.
El dèficit idiomàtic no és impediment per
compartir, perquè comunicar-se és fer-ho. L'acte de deixar furtivament una nota
ens dota d'humanitat, siga quin siga el nostre món. On algú només pot llegir
lletres manuscrites de forma ordenada, s'emanen sentiments volàtils ara
impregnats en paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada