El nostre caminar

Pot sonar una bogeria però a aquestes alçades del viatge, poc importa. Hem anat per on ens ha portat el camí, que mai va estar establert. Hem acabat lluny, molt lluny, d’allà on començàrem, sense adonar-nos-en. Ens hem aturat on hem cregut convenient, el temps que hem cregut convenient. Hem mirat poc el rellotge. També el calendari. Hem fet un camí que, dibuixat sobre el mapa, pot no tindre sentit, però que, per nosaltres, l’ha tingut tot. Perquè l’hem concebut en cada moment, en cada decisió presa. L’hem parit.

El camí ens ha portat a ciutats bullicioses i desordenades, a boscos tropicals amb mosquits que deixen marca i picor per dies, a la porta de la selva més gran del món, a la conquesta soferta dels 5.000 metres d’altitud, a la soledat de l’altiplà, a les dures mines de plata, a un salar màgic vingut d’un altre planeta, al magnetisme d’una illa situada en el llac navegable més alt del món, a la descoberta de la ciutat sagrada, al fons d’una canó profund, a l’horitzó inacabable del desert, a la immensitat blava de l’oceà, als manglars laberíntics de cocodrils, a sorprendre’s amb la gent que trobes mentre improvises aquest camí que mai saps on et durà.

Arriba el dia, perquè tot arriba, que toca fer i desfer allò que has caminat. Ara, amb la diferència que aquesta refeta, s’ha de portar a un pas accelerat. El temps, que pareixia no existir, té plena vigència. S’ha activat el rellotge que marca el compte enrere i obliga a tornar el punt de partida. Es tanca el cercle, el qual fins ara havia format una espiral despreocupada. El cicle del viatge arriba irremeiablement al seu final.

El dia que mamprens el viatge de tornada cap a la destinació definitiva, prèvia al vol, relaxes tant com pots la ment i el cos. Espera un trajecte d’hores, de dies. Per sort, viure per un llarg temps en l’autobús ja no és novetat. Resulta fàcil evitar l’estat d’excitació que provoca sentir-se subjecte a la butaca. També ajuda el fet d’arribar esgotat al vehicle després de diversos dies d’agitació nocturna.

La primera nit en la carretera fa l’efecte d’haver estat un sospir. El cansament acumulat ha trobat ací el repòs requirit. El dia passa com un reconfortant diumenge de ressaca a casa. Becades, lectura, escriptura i sessió continua de pel·lícules, un perfecte final de setmana per molts. L’inconvenient està, com sempre, en la pèssima selecció de films, amb l’empalagosa actriu Jennifer Aniston com a paradigma cinematogràfic.

La segona nit no es viu amb la mateixa pau i fugacitat que la primera, hi ha més inquietud. Despertes massa matí per a la quantitat d’hores que resten. A través de la finestra, un etern plànol seqüència d’indiscutible continuïtat mostra un paisatge en lenta metamorfosi. Fem un alto en el camí, avui dormirem horitzontals en el llit, sense la vibració que comporta el moviment.

A primera hora del matí següent, agafarem el darrer bus del viatge. Serà impossible que se’ns faça llarga aquesta etapa, quan ja palpem la línia de meta. A València, a casa, seria una absoluta bogeria plantejar-se anar, per exemple, a Sant Petersburg per carretera. Ací, en canvi, tot és possible. Quan vius en el mateix camí, només ha de deixar-te dur per tal de recórrer-lo amb la millor cara.