Usar i tirar

Em sorprèn la facilitat amb què som capaços de desfer-nos de tot. Res a veure amb els nostres iaios, que són una salvaguarda a l’hora d’esgotar els mil possibles usos de les coses. Conten que la mentalitat de postguerra, d’haver passat penúries o de subsistir amb allò imprescindible, imprimeix aquest caràcter.

Probablement van encertats els nostres grans quan diuen que no necessitem més del que tenim. Però com de complicat és canviar –i més encara els hàbits de consum- quan som víctimes de l’opulència. No estrenaré roba de nova temporada. No compraré el darrer gàdget tecnològic. No tiraré el menjar que em sobra. Podrien ser alguns dels manaments actualitzats.

Ens hem acostumat al cèlebre usar i tirar, el qual necessita d’una gran compra, genera grans vendes i crea garberades inacabables de residus. M’he posat les mans al cap en veure la quantitat de gots de plàstic que cada dia fan servir els amics italians. No escuren gots de vidre. Beuen un poc d’aigua i es desfan del recipient. Així, sense mala consciència. On queden els elegants mocadors de tela, on estan els tovallons –també de tela- que han llavat les nostres mares diligentment?

Ens quedem amb allò fàcil i ràpid. I no m’estranya que, al capdavall, les persones ens convertim en objectes amb un ús limitat. Requereixen dels nostres serveis professionals durant uns mesos. Després les empreses obliden que existim i que continuem tenint les mateixes necessitats materials, amb o sense treball.

També les relacions sentimentals caduquen com els iogurts. Igual que arriba l’afecte, se’n va. En el millor dels casos. Perquè pots ser víctima despietada d’un sol ús. O a la inversa: ser tu qui el dóna. I així mercantilitzem les persones i juguem a cansar-nos de tot. Que no hi ha res que no puguen comprar els diners.

Tot arriba

Aterre a la ciutat. Entre escapat al metro. Les portes es tanquen a la meua esquena. Busque seient. M’acomode i observe el voltant. Veig en terra una xapa de color negre que ignore, però que al mateix temps em desperta interès. Creue unes paraules ràpides amb els amics que m’acompanyen. Gire la mirada i em fixe de nou en la xapa. No resistisc a la curiositat. Decidit, m’alce i l’agafe. I llig el que anuncia.

Em diu que tot arriba. Em fa gràcia. Busque la complicitat del company que seu davant meu. Li mostre allò que hi ha escrit. Ens sonríem. Adverteix que és una senyal. La interioritze. M’enganxe la xapa a la maleta. Continue el camí tot sol. Pense en els canvis. Medite sobre la justícia poètica. I m’il·lusione en això: tot arriba.

Sóc o no sóc

Deambule lleganyós per l’aeroport de València rumb al control de seguretat, quan, de sobte, m’atura una xicona d’agradable mirada. La situació em descol•loca d’immediat i, de manera forçosa, em bota de la meua realitat somnolenca. “Em deu voler vendre alguna cosa, cal estar a l’aguait”, m’advertisc. I així és.

Primer m’interroga sobre la meua suposada nacionalitat. “Eres español?”, m’etziba. Responc amb un sí tímid, sense cap intenció d’entrar en matisacions que, en moments com el d’ara, no condueixen a cap lloc. Acte seguit, procedeix a l’atac amb una pregunta que no sé on em vol portar: “Cuántas veces al año viaja en avión?”. Mentre m’apure per fer un càlcul mental ràpid, vacil•le estranyat amb la resposta. Ho faig, per què no, amb l’idioma que parle a casa i al carrer.

La interlocutora no espera el resultat aproximat de vols que agafe anualment. Carregada d’intriga, em planteja un interrogant sobre la meua vertadera identitat i pregunta sense maldat: “No me habías dicho que eras español?”. Ara no dubte. Contraataque amb una resposta concisa i directa: “Sóc valencià”. Jo no he captat la confusió, però ella sí.

La jove es justifica ràpidament davant el malentès, que li deu haver causat una absurda sensació de ridícul. M’explica que fa una setmana ha arribat a València i s’afanya a no quedar com una intolerant lingüística. Al•lega que li agrada molt l’idioma aborigen i que està en procés de fer un esforç per entendre’l quan abans. La felicite i l’anime, tranquil de no haver-me topat amb cap integrista a aquelles hores del matí.

Al final, em vol vendre una targeta de crèdit, gràcies a la qual puc obtindre suposats beneficis per viatjar amb assiduïtat amb avió. No m’interessa l’oferta, no m’agraden els bancs. Així que la despatxe sense miraments adduint que tinc pressa, que m’esperen a la porta d’embarcament.

Puge a l’avió i deixe que la son em transporte al món del somnis, mentre em desplace a uns quants quilòmetres d’altura per damunt del Mediterrani. Faig un, dos, tres intents... però no ho aconseguisc. Em ressona una veu femenina que repeteix sempre la mateixa frase: “No eres español, no eres español...” No puc dormir de cap de les maneres. Se’m desperten massa interrogants que no sé resoldre.

M’inquieta la situació que acabe de viure. Em pregunte per què la jove -probablement mesetària- no havia barallat la possibilitat que algú poguera parlar-li en valencià a València. Però sobretot em deixa queferós el fet que presuposara que no compartíem nacionalitat, quan més de mig Estat s’entesta en intentar fer-me creure que ens uneix un mateix projecte. D’un fet quotidià, extrac conclusions que em permeten dilucidar dubtes que, a vegades, em turmenten l’existència. Millor em relaxe, i disfrute del vol.