Des de l'illa

Una de les platges brasileres més famoses deu el nom a un poble assentat a la vora del Titikaka. Copacabana és, per a molts viatgers, el primer contacte amb el llac navegable més alt del planeta, a 3.800 metres d’altitud. Per a nosaltres també és la carta de presentació d’un llac que ens costava d’imaginar, tant pel que fa a dimensions com al paisatge terrestre que l’envolta.

Ens costa creure que ací es troben platges d’arena blanca, badies, penínsules, caps, penya-segats, illots i nombroses cases disseminades. Aquest llac és com un mar enmig dels Andes. A Copacabana ens arriben les primeres impressions d’unes aigües que difumina, per intangible, la frontera de dos països germans com són Bolívia i Perú. La cultura nascuda al Titikaka no entén de controls policials i barreres legasl.

Un parell llarg de dies al turístic poble ens són suficients perquè decidim anar llar endins. Junt a altres motxillers, agafem un vaixell rumb a l’Illa del Sol. Dues hores després, arribem a port. El trajecte no es fa llarg perquè desplaçar-se damunt l’aigua sempre és nou i agradable. Hem vingut a la zona nord de l’illa, després d’escoltar diverses recomanacions sobre la idoneïtat del lloc. El sud és més comercial, podríem dir.

A primera vista t’adones que és un entorn perfecte per a la vida contemplativa, de natura i estrelles, que busquem sovint. També, per consell, sabem on farem nit. Serà a un rústic i econòmic allotjament conformat per un conjunt de cabanes de pedra cobertes d’un sostre de palla. Hem de fer un poc d’esforç de pujada per arribar a la nova llar, però sens dubte les vistes s’ho valen. L’encant de saber-se en una illa, no té preu.

La vida ací transcorre tranquil·la i humil. Per terra, no hi ha transport motoritzat, es va a peu a tot arreu. Només hi ha un vaixell que, una vegada al dia, comunica les parts nord i sud. L’illa està gestionada per tres comunitats de pobladors que fan pagar un xicotet peatge als visitants que volen recórrer el tros de terra. De punta a punta, són tres hores de camí. Res que no es puga fer amb temps quan estàs encerclat d’aigua, de color blau zafir.

Es podria dir que açò és, en certa manera, una Formentera del Titikaka. Això sí, sense la prostitució absoluta que implica l’arribada massiva de turistes. La majoria dels habitants conserven l’estil de vida tradicional. Continuen treballant bancals de faves, creïlles o dacsa. Tot per al consum intern. Desplacen la càrrega en burro. Els animals, com ara vaques, porcs o ovelles, campen sota la vigilància del seus amos.

Llavem la roba al rierol. La nostra dutxa és un bany fred al llac. L’aigua glaça els sentits. És de valents aguantar més de tres minuts la gelor. Al fons queda la Serralada Reial presidida per una filera de cims nevats. L’Illampu, que fa unes setmanes ens va dificultar l’accés, es mostra vigorós ara que fa bon temps. Veure platges paradisíaques i entendre que estàs en plena muntanya, no és fàcil de copsar. És un paisatge de contrastos, al qual estem poc acostumats.

Conta la llegenda que ací és on va nàixer el sol. També es diu que en aquesta illa va germinar l’imperi inca, per això es troben diferents construccions de caire ritual. Tal vegada és cert que el llac sagrat té una energia màgica. La majestuositat del lloc és única al món. Tinc la impressió que una societat rural i aïllada pot ser el centre de l’univers.

La sal d'Uyuni

Toquem el punt més meridional del viatge a Uyuni. Hem traçat una línia que anteriorment ens ha conduït a Oruro i Potosí. Els turistes ens apropen a aquest poble, que sembla perdut enmig de l’altiplà, ho fem amb l’únic objectiu de visitar el seu salar. Hi ha expectatives sobre el que veurem. Al llarg d’aquest mes, molts viatgers ens han parlat del paratge com un lloc insòlit, mai vist.

Passem el primer dia de rigor buscant què fer. Acabem la vesprada en un cementeri de locomotores oxidades. Anem resseguint a peu la via del tren com si fórem dos indigents de l’Oest perseguits per la justícia.

Si el poble té un aspecte desolador, invariable per més gringos que es passegen, aquestes vetustes màquines del passat imprimeixen un toc fantasmagòric a la zona. Veure joves i majors escarbant entre montons de deixalles per tal de trobar peces de ferro com a material metal·lúrgic de revenda, acaba de dibuixar l’estampa d’abandonament en què semblen viure alguns pobladors d’Uyuni.

En l’altra cara de la moneda, les agències de turisme agiten la vida dels visitants amb nombroses ofertes d’excursions, per a un, dos o tres dies. Els motxillers són el contrast benestant, la nota colorista de carrers polsosos.

I allà que anem amb el 4x4 disposats a passar el dia en el famós salar. Aturada obligatòria en les tendes de souvenirs que ens donen la benvinguda al desert de sal. I després, tot és blanc... Un miratge enlluernador que descol·loca qualsevol nouvingut.

L’immens blanc de la sal contrasta amb un horitzó pintat de blau celest. Puc pensar que estic a l’Àrtic i creure-m’ho. Camines en línia recta per arribar a ninguna part. Sorprén el paisatge extraterrestre a la vista.

Hi ha ironies que només poden passar a aquests llocs, com ara que l’amanida que ens serveixen des de l’agència no té sal! Passe d’agafar-la de terra, que està trepitjada per les ordes de turistes que cada dia arriben a aquest racó d’aire apocalíptic.

Tornem al poble amb els peus mullats. No hem pogut evitar caminar sobre una fina capa d’aigua que cobria part del salar que veiem. Ens hem deixat dur per l’extensió com si ens trobàrem sota efectes hipnòtics, passant per alt les conseqüències.

Canvi de calcetins i sabates i pugem al bus per deixar enrere Uyuni, una vegada vista la meravella. Primer llarg recorregut en el que portem de viatge. Seguirem la teoria de la gravetat de manera inversa, que diu que tot el que baixa, puja. Si a poc a poc ens hem deixat dur cap avall, és hora de remuntar camí, encara que siga a contracorrent i d’una sola tirada.

Avui farem nit sobre rodes. La idea m’inquieta tant que no sé com agafar-m’ho. Ara busque l’aigua, ara converse, ara pille el llibre, ara mire l’hora, ara em tape, ara faig per dormir... i ho aconseguisc.

Passen de les tres de la matinada, hem arribat a Oruro. Busquem un bus per anar a La Paz. Podríem haver anat directes a la gran ciutat sense fer aquest enllaç, però ens costava el doble de preu, només per evitar-nos aquesta operació. Tontos no som, ni rics tampoc volem ser-ho.

Com que la matinada està ben entrada, no costa gens agafar la son, així que aquestes hores de trajecte es fan imperceptibles. Arribem a La Paz a primera hora del matí. Em costa creure que ha passat la nit, que he superat la prova sense quasi adonar-me’n.

Ens queda un últim esforç, que a aquestes altures pareix res. Quatre hores de camí fins arribar a la nostra destinació, a la vora del llac Titikaka. Estem satisfets: tot ha anat molt quadrat, com si tinguérem programats els temps.

És migdia i estem a Copacabana. Ràpidament trobem allotjament i desfem la motxilla. Les sabates i els calcetins han quedat impregnats d’una dura crosta de sal. Fins i tot, brillen de forma llampant, pareixen un mineral... Crec que, sense saber-ho, m’he endut amb mi un trosset del salar d’Uyuni.

Descens al submón

Precisament a Potosí hem adquirit un llibre que ens fa especial il·lusió de llegir durant el viatge per tal d'entendre, des d'una visió crítica, l'evolució vital del malaguanyat continent que visitem. Parlem de la cèlebre obra d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina". En els primers capítols del llibre, l'intel·lectual uruguaià fa memòria del nefast pas dels colons sobre la ciutat en la qual ens trobem.

Motivats per conèixer en primera persona aquestes venes obertes que recorren l’interior de la terra a la caça de minerals brillants, decidim endinsar-nos a través de les galeries del Cerro Rico, el volcà que presideix la ciutat, sempre visible allà on estigues.

Ho fem de la mà d’antics miners. De xiquets, es guanyaven la vida extraient material  amb l’esforç d’un cos encara en formació. Ara, en canvi, són guies turístics que informen al temps que diverteixen amb bromes simpàtiques i, a vegades, previsibles.

Quan entrem a la mina som conscients del nostre privilegi. No entrem al cau del llop per picar i transportar pedra, sinó per fer una passejada de curiosos. Penetrem per angostes galeries en condició de turistes, com si es tractara d’un joc d’amagatall. Sabem qui som i d’on venim, i no ens lamentem.

Més ràpid del que podem imaginar, ens acostumem a la foscor i la humitat. Avancem a pas lent, impactats per l’ambient que es respira en aquests tenebrosos túnels, únicament il·luminats per la llanterna que portem incorporada al casc.

A vegades ens apartem a un costat per tal de deixar passar els vertaders protagonistes de la mina que carregen a pols vagonetes atapeïdes de roca triturada. A vegades ens demanen suc o una bossa de coca, que prèviament hem comprat aconsellats pels guies, com una mena de peatge per entrar en les seues fronteres. Entenem que venim de l’exterior i és el xicotet preu a pagar per fer d’atrevits turistes.

Arribem a una galeria sense eixida en la qual es troba una figura venerada d’aspecte demoníac. Es tracta d’un altar dedicat al Tio, un esperit subterrani responsable de tot allò bo i roïn que ocorre a la mina. 

Ens aturem una estona en aquest racó sagrat. Els guies ens donen a provar l’alcohol potable de 96 graus que beuen els miners, això sí, barrejat amb aigua. Compren aquesta beguda perquè és realment econòmica i els ajuda a passar millor la jornada. Durant les eternes hores de treball, no es menja, només es mastega fulla de coca. Per això, i per l’esgotador esforç físic i mental de cada dia, els miners estan tan esprimassats.

Un dels altres rituals que realitzen, és el sacrifici de indeterminat de llames durant el seu hivern, segons el nombre de treballadors que hi fan feina. Aquesta sang vessada a la bocamina se li ofereix a la Pachamama, la deessa Terra. Evitarà morts i accidents, calmarà la seua set.

Després d’escoltar atentament aquesta i d’altres històries, continuem el recorregut per l’interior del Cerro Rico. L’estem travessant de banda a banda. La temperatura varia lleugerament segons el nivell en què ens trobem. Fa calor, ja que ens movem a través del cos d’un volcà latent.

Mentre avancem, escoltem de-no-sabem-on detonacions que fan vibrar la terra i ens posen els pèls de punta. Arribem a un punt que estan treballant amb un perforador d’aire comprimit.

El soroll és infernal. La pols obstrueix les vies respiratòries. La foscor incrementa la sensació d’estar en les entranyes de la terra. Experimente una por difícil de descriure. L’ambient és vertaderament insalubre. No sóc capaç d’imaginar què és passar hores i hores en aquestes condicions. 

Pareix que estem perduts entre els diferents túnels de la mina. Hem baixat per verticals escales de fusta, hem caminat per bassals inacabables d’aigua, ens hem ajupit tant que l’esquena està ressentida.

Ja ens trobem en el darrer tram d’aquesta estranya excursió  que transcorre per passadissos laberíntics. No ho sabem, però ara ve el moment més interessant del recorregut: la cara humana de la mina. És quan ens asseguem a conversar amb els miners que per fi han acabat el dia de treball.

Es tracta d’un grup de joves d’edat d’institut, els quals combinen –com és possible, això?!- treball i estudi. El més gran, el cap de la colla, es diu Gabriel. Té 30 anys i, aprofitant el protagonisme del moment, diu tantes parides com pot. Un bon miner sempre sap mantindre un estat d’ànim elevat, expliquen orgullosos.

En l’altre extrem, hi ha un adolescent de 15 anys d’edat. Està exhaust del treball, té la mirada perduda en la falsa nit, fa xicotets glops d’una botella d’aigua que li ha facilitat un company. És el més jove del grup i, per tant, el més inexpert. Diuen que tots han passat per això, que prompte s’acostumarà a aquesta vida...

Se’ns acosta a xerrar El Xino, un xaval de marcat rostre indígena que encara no ha complit els 18 i que és tot un carisma. Parlem de futbol, de xicones, de treball, de diners, de la vida.

Nosaltres ens deixem dur per la curiositat, però ells també. En la tertúlia intentem dissimular el món d’on venim, el que coneixen per la televisió. Fem el possible per mostrar-nos tal com som, lliures d’impostures que ens distancien.

Per moments tinc la impressió que estic amb un grup de col·legues que s’han trobat en el seu amagatall secret. Corre la botella d’alcohol mesclada amb aigua. Se’n llença un poc a terra, un oferiment a la Pachamama, i es beu un glop.

Són joves i alegres, per això fan que es perda la percepció de la duresa del treball. Entre ells es comuniquen en quítxua, l’idioma dels miners, la llengua subterrània que a penes s’escolta a la ciutat.

Arriba el moment d’abandonar el submón de la mina. Eixim tots junts cap a l’exterior. Una vegada fora, ens impregna una llum ataronjada, que daura tot allò que toca. El sol es pon, un inequívoc senyal que el dia acaba.

Ens fem les fotos de rigor –tothom posa orgullós- i ens diem adéu amb els millors desitjos. No sabem si mai tornàrem a la mina; ells ho faran demà. Quan la llum estiga despertant, s’endinsaran en la foscor de la terra.

Val un potosí

-->

No fa tant de temps que vaig saber que l’expressió “això val un potosí” es referia al nom d’una ciutat sud-americana rica en l’extracció de plata. Aleshores no podia imaginar que un dia acabaria visitant el rovell de la dita. És una estúpida sensació gratificant, això de tocar de prop un significat.

Potosí és una ciutat de gran i trist passat colonial que s’assenta als peus del Cerro Rico, una muntanya enigmàtica, de perfecta forma cònica, que durant segles ha estat la gallina dels ous d’or –de plata, per ser més exactes-.

Costa d’imaginar el temps gloriós que ha viscut aquest entramat urbà que respira a 4.000 metres d’altitud, un dels enclavaments humans més alts del món. Costa d’imaginar també que a meitat del segle XVII era una metròpoli amb més població que Londres o París, ja que comptava amb 160.000 habitants, la majoria dels quals vivien del negoci miner.

La Potosí actual mostra vestigis de l’esplendor colonial en les façanes dels edificis, en balconades, ornamentació, escuts heràldics. L’elevat nombre d’esglésies que es troben concentrades al centre urbà parla del poder que va ostentar la ciutat.

Ara, com una mena de servilisme anacrònic d’aquest passat banyat en plata, no deixa de sobtar la imatge dels neteja-botes traient llustre a les sabates de senyors ben vestits. Una imatge, per cert, comuna de ser vista en qualsevol ciutat de Bolívia. La diferència és que ací els qui practiquen l’ofici no es tapen la cara i la vergonya, estil guerrilla urbana.

Sort que a tots ens cau la mateixa llum nítida i radiant. Aquests raigs emanen una potència tan enlluernadora com el mineral que s’amaga sota terra.

Canvi a Oruro

Canvi de plans. El dia abans de marxar cap al llac Titicaca, ajornem la destinació i tracem un nou rumb. És Setmana Santa i ens han dit que un munt de bolivians pelegrina cap a aquest lloc sant –cristià, en l’actualitat-. Tant és així que fins i tot es fa complicat trobar allotjament en aquestes dates de vacances. No importa, ja tindrem temps de visitar la zona amb tranquil·litat.

Així doncs, fem un xicotet gir en la brúixola del viatge que ens condueix al sud del país. Concretament dirigim la mirada cap a Oruro, una ciutat d’origen miner situada al cor de l’altiplà andí. Per arribar-hi, hem de fer canvi de mobilitat –com diuen ací a qualsevol tipus de transport- a La Paz. Estem el temps just a la gran ciutat. Només una xicoteta espera a l’estació d’autobusos. Tenim quatre hores de trajecte a la nova destinació.

Oruro ens rep amb quatre hores de pluja i vent gelat, la qual cosa fa més inquietant la recerca d’un allotjament. S’ha fet fosc, no obstant això, el carrer on dormirem els pròxims dies és un riu de gent que comercia amb productes de tota índole. A Bolívia, les parades de venda ambulant són omnipresents. La pirateria de música i cine també té el seu lloc permès. Res de subsaharians que corren amb el top-manta quan veuen la policia.

Quan de matí m’alce lleganyós a comprar alguna cosa per desdejunar a l’hostal, el formigueig de gent i l’activitat comercial fan que m’avive més del que seria habitual. Un colp d’aire fresc en tota la cara. Tindre el mercat baix de casa provoca aquests efectes matutins.

El primer dia, el dediquem a explorar la ciutat i fer plaça, com un senzill exercici d’adaptació al medi. Més curiós és el dia següent, Divendres Sant, quan anem a “menjar-nos la mona” a unes dunes d’arena situades a mitja hora de la ciutat, amb un bon grapat d’orurers.

Allà es confirma la idea que el paisatge s’assembla a qualsevol escenari del Llunyà Oest nord-americà, amb la diferència que ací ens trobem a 3.700 sobre el nivell del mar. L’altiplà es contempla com un paratge grandiós.

Dissabte és una estranya aventura que, de mobilitat en mobilitat, ens porta a poblets semi-desèrtics enfortint encara més la sensació de terra àrida i solitària. Allò interessant no ha estat veure les pintures rupestres de pastors i llames, datades del 2.400 abans de Crist. Si no, com tantes altres vegades, recórrer el mateix camí encabits en el maleter d’un taxi, en direcció cap a un campament evangelista...

A Sorata, com a casa

-->

Sorata és, de moment, el nostre poble adoptiu després de onze nits a la vall andina de l’Illampú. Hi ha qui entén el viatge com una marató quilomètrica: quan per més llocs passen, més realitzats se senten. Aquest és el seu concepte; el nostre dista d'això. Consisteix en trobar-se a gust sense fer massa hores de trajecte. Tot i que som conscients que moltes vegades és necessari apujar-se a un transport i deixar-se dur tan lluny com es puga.

En qualsevol cas, tenim la certesa que aquest alto en el camí ha sigut molt reconfortant. Perquè l’hostal s’ha convertit en la nostra casa, i no en una habitació de pas. Hem gaudit de les primeres hores del matí amb total parsimònia, gràcies a esmorzars de marqués pobre però digne.

Des de la terrassa de l’hostal, convençuts de tenir les millors vistes del poble, hem viscut grans moments. Això fa sentir-te part d’un lloc quan dus una vida itinerant. Fins i tot, quan els gossos, que pareix que els crien de forma comunal –no tenen amo concret però són alimentats pels veïns-, vénen a saludar-te, t’adones que momentàniament tens ací un espai propi, encara que siga en un racó inhòspit del món, des d’on és difícil avistar la teua terra.

Fer una llarga passejada diària pels voltants de Sorata –ara en aquella direcció, ara en l’altra-, ha estat també una manera de reconèixer el terreny i el nou hàbitat. Com quan descobrírem aquell riu encaixonat, que es va convertir en un pelegrinatge habitual a l’última hora de la vesprada, un lloc secret envoltat de natura verge.

 També tenim l’anècdota del dia que enfilàrem un estret sender i acabàrem enmig d’unes cases, les quals –no ho imaginàvem- estaven zelosament guardades per una dona. Ens va sorprendre amb una amenaçadora vara, mentre cridava de forma repetitiva i compulsiva: “Voy yo a tu país, voy yo a tu país?!”.

Això ens va recordar l’excursió en què, un parell de setmanes abans, passàrem per Charobamba, una comunitat rural dels voltants de Coroico, i una iaia encisadora va sentenciar el següent: “Me han contado que no tratan bien a los bolivianos en tu país. Nosotros os dejamos venir, pero esto se puede acabar.” La mala hòstia del moment no va llevar que ens regalara unes taronges per tal de refrescar el camí. Tanque parèntesi.

De Sorata m’enduc una polsera que duien els mariners per tenir bons vents en les eixides a la mar. Almenys això és el que ens va contar el jove artesà desarrapat que ens va obsequiar amb el detall, a canvi d’una modesta col·laboració, just el dia que férem acte de presència a la plaça del poble.

Em quede també amb la frase solta que vaig escoltar a una dona mentre caminàvem pel carrer. Deia “...me cuesta soñar”, tot donant a entendre que com d’important és tindre un món interior, agitat o no. És la lliure interpretació que faig de les seues paraules. Com de tantes altres coses, com ara creure que a Sorata he tingut els somnis més increïbles.

Els 5.000

Dia 1

Quan he obert els ulls i he guaitat precipitadament per la finestra, he vist que un matí més han baixat els núvols a fer-nos la visita al poble. M’he dit: “Com a mínim no plou!”. I m’he allargat un poc més al llit. Fins que ha arribat l’hora d’alçar-me i he comprovat amb tristesa que ara els núvols deixaven caure unes llàgrimes fines.

Fóra com fóra, no hi havia marxa enrere. Després d’estar ajornant-ho tot esperant l’aparició estel·lar del sol, avui era el dia que havíem dit prou, ploguera, granissara o nevara. Portàvem massa dies esperant el moment.

A les nou, clavats, ha començat l’espera al banc de l’hostal Panchita. Per sort, ja no plovia. Hem desdejunat allà mateix. S’han fet les onze quan per fi ha arribat qui fa d’intermediari amb el guia. Ha justificat la tardança argumentant que li havien robat 4.000 dòlars a l’hostal hippies – la Casa Reggae- on treballa i, per tant, havia tingut un matí complicat. Creu-t’ho o no.

Sense més demores, hem pujat al cotxe que ens ha acostat un tros fins on ens esperava el guia. L’arribada al lloc per camins fangosos i empinats, no ha estat fàcil. Hem hagut de baixar per empènyer el vehicle en una situació complicada. L’últim esforç, per començar d’una per totes, la ruta a la llacuna glacial de l’Illampú.

En una esplanada hem trobat Lorenzo, el guia, i Pancho i Pancha, el mul i la mula que molt amablement carreguen l’equipatge. Mans a l’obra, ens posem a caminar. El cel amenaça pluja en qualsevol moment i no es fa d’esperar. Cau un plugim que entela la vista. Cada gota és plom que fa més pesada la pujada. Les soles de les sabates rellisquen sobre densos tolls de fang. Malgrat tot, agafem metre d’altitud.

A estones millora la cosa: deixa de plovisquejar i la senda es fa més practicable. Avancem cap els núvols. No els veig llavors com un deliciós cotó-en-pèl dolç; em desagraden. M’imagine com serien les vistes amb sol i m’eleve. També pense que, no hi ha mal que per bé no vinga, l’ascensió pel que fa a la temperatura es du prou bé. Xafe fort amb la punta dels peus i escale senda amunt.

Apareixen prats de muntanya que són pasturats per ovelles. Passen prop d’una dona aimara de les altures que s’amaga de la càmera de fotos. Lorenzo ens diu que ja estem al llac Chilata. M’he d’acostar per veure’l, la boira ho impedeix. Farem nit ací, a més de 4.000 metres d’altitud. Em fascina la idea. Berenem pa amb formatge, fem una volteta no massa lluny d’on hem muntat la tenda i el guia es posa a preparar el sopar.

És prompte per recloure’s, però està enfosquint i fa fred. No hi ha molt a fer més que enfundar-se en el sac de dormir i escriure aquestes paraules, amb el màxim desig que demà Pachamama ens regale, encara que només siga per unes horetes, unes panoràmiques de vés i gita’t a dormir.

Dia 2

De res ha servit invocar el sol abans d’agafar son. En despertar, he tret el cap per la tenda impacient de trobar uns clars que albergaren esperança. Només he vist una tupida boira que em recordava que havia dormit instal·lat als núvols. Entenc que, a aquesta altitud, el sol és un privilegi reservat a dies precisos. Avui no havia de ser diferent.

Passades les set del matí, hem pres un cafè soluble  d’aigua bullida del bassal, que està a la vora d’on estem acampats, i hem mamprès la comesa. Per temor al pillatge, hem amagat les motxilles entre unes roques. Lorenzo ha estat l’únic capaç de recordar on estaven a la tornada.

La ruta s’ha fet especialment s’ha fet especialment feixuga donada la poca visibilitat que hem tingut al llarg del trajecte. Moure’s entre núvols, a més a més, cobreix de pols d’aigua sense possibilitat d’escapar de la humitat que cala de dalt a baix. El fred, com a conseqüència, s’apodera del cos. Ara bé, l’exercici de superar desnivell equilibra la balança de fred i calor, i no es fa necessari molt d’abric.

Anem seguint, a vegades millor, a vegades pitjor, el pas àgil de Lorenzo, que es mou com un puma de les neus. Calça unes botes d’aigua adaptades mínimament a la muntanya. Ni sola Vibram ni membrana Gore-tex, xafa segur sense fer una passa en fals.

El desgast físic d’una ascensió que mai acaba, endureix el gest i dibuixa un punt d’amargor en el rostre, que injecta dosis d’energia per arribar a la fita. No deixem que es manifeste el “soroche” –el mal d’altura-, encara que després ens contem que per moments hem notat baixons de tensió o batecs forts de cor. Anem a un ritme que no permet defallides.

A mesura que avancem, el plugim se solidifica. Fixem els peus, amb certa lateralitat, sobre rotgles de neu dura. Tot això significa que estem alts, molt alts. Continuem sense veure a més de deu metres del nostre voltant.

Lorenzo adverteix que hem arribat a la meta. Estem a la vora d’un llac. No podem imaginar les seues dimensions. Ara mateix tot ens és igual. El vent du neu que ens colpeja la cara i el cos. Tenim els peus calats, les mans congelades. Secretament en ve a la ment les amputacions de dits que va patir l’alpinista basc Juanito Oiarzábal per congelació en una de les darreres expedicions.

Ens mengem un entrepà de formatge tan ràpid com podem i escapem d’aquell lloc infernal. Hem tocat els nostres primers 5.000 metres i només volem que marxar. He de confessar que havia imaginat el moment amb una llàgrima d’emoció, envoltat de cims nevats apacibles, però ara tinc els ulls envidrats d’impotència, ràbia i patiment. No veig res al voltant més que ràfegues de fred. Està clar que les forces de la naturalesa ens estan posant aprova des que hem decidit emprendre l’excursió. 

La primera mitja hora de tornada al campament ha estat extremadament dura, però ha servit perquè entrem en calor. Les llengües de roca per on passem s’han convertit en un reguitzell de canals verticals per on davalla l’aigua. Ens aferrem a la paret xopa amb les mans, mentre clavem els peus on podem. Hi ha trams que més val no mirar cap avall.

 
A poc a poc el camí es relaxa, i nosaltres també. Moltes vegades he trobat a faltar els bastons, les segones cames. L’oratge millor lleument. Durant un instant, s’obrin un poc el cel i ens permet observar l’altitud sobre la qual ens movem. Ja estem més animats.

Trobem velles construccions de pedra. Lorenzo ens explica que són les cases provisionals dels miners que, de maig a novembre, s’instal·len en aquestes contrades amb l’objectiu de buscar or, plata, bronze i altres minerals. Això sí que és una vida dura i no l’episodi d’aventura que ens hem buscat, em dic per treure ferro a l’assumpte.

Continuem amb els peus mullats, ja que la senda s’ha convertit en un rierol, una via d’evacuació per a l’aigua caiguda. Ja no té importància, estem prop de la tenda. És el campament previ que es munta abans del de la llacuna glaciar, des d’on s’ataca el cim del guerrer Illampú.

Quan estem pràcticament arribant al refugi de teles plàstiques, tornen a caure gotes, però ara més grosses. Entrem disparats a la tenda i duem a terme allò que hem denominat com l’Operació Calcetí. Quan pensàvem que ja havíem superat totes les inclemències del dia, es posa a diluviar durant un parell llarg d’hores. Per fortuna estem atrapats a resguard, protegits de la pedra i la pluja que s’alterna per entretenir-nos l’estona.

El terra està inundat. Com que tenim les sabates xopes, ens enfundem els peus en bosses de plàstic que hem recopilat i ens calcem les sandàlies. Sopem a meitat vesprada amb la ment posada en embolcallar-nos en el sac de dormir fins el dia següent. Que siga el que la Mare Terra vulga, avui ja ho tenim bé.

Dia 3

Després de la tempesta, ve la calma. Així s’ha encetat el dia. La boira ja no és tan persistent, tot i que es resisteix a desaparèixer de manera absoluta. Per uns minuts, ens dóna la llicència de descobrir-nos part del gegant que queda a la nostra esquena. És un moment màgic alhora que pervers.

Pareix que l’Illampú vulga riure’s de nosaltres i mostrar-nos com d’inexpugnable pot ser. Ara ens cluca l’ull, flirteja, perquè sap que estem massa lluny del seu regne. Personalment em consola percebre que he fet dos nits a la seua falda, sense demanar-li permís, com un desafiament.

Desdejunem i recollim el material d’acampada, no deixem cap rastre. Pancho, el mul, és qui carrega tot el pes. A voltes es resisteix a l’encàrrec i es desboca com si fóra un adolescent que es nega per totes a fer els deures. Lorenzo prova de controlar-lo sense pegar crits, xiuxiueja quan parla amb els animals.

El bon temps ens acompanya durant la baixada, la qual cosa ens dóna ànims. El paisatge que en l’ascens s’havia ocultat entre la boira, es revela imponent davant els nostres ulls. Ens recorre l’alegria de saber que hem superat una prova més de la vida.

Hem deixat enrere la duresa de la roca d’alta muntanya per desplaçar-nos per prats d’herba fresca i verda. Ens sorprèn que siguen dones qui duguen la pastura del ramat. On estaran els homes?

Fem el darrer descans en una talaia de vistes privilegiades. Es divisa a la perfecció el poble de Sorata. El moment sona a comiat. Fins aleshores no m’he atrevit a formular una sèrie de preguntes al guia per eixir de dubtes. Ara que estem tranquils, lluny de qualsevol impertinència de l’oratge, em llance al qüestionari.

Lorenzo és un home de paraules justes però amables. No sé si és el caràcter esculpit per la muntanya, la dificultat d’expressar-se en una llengua que no és la seua o, en realitat, es tracta de qüestions protocolàries incloses en el sobresou com a guia. Em decante pels dos primers motius, ja que se’l veu una persona noble i bondadosa.

El cas és que, en aquest ambient distès, esbrinem que té 58 anys, que és iaio, que ha treballat temporalment de miner, que té una vaca que li dóna dos litres de llet al dia –una vaca occidental ben alimentada en proporciona 40-, que va créixer en una comunitat rural allunyada de Sorata però ara viu més a prop del poble... i ja és suficient. Discret com l’Illampú, ens fa les preguntes justes. Lorenzo desperta un sentit paternal. Al cap i a la fi, ha estat el nostre benefactor durant aquests dies salvatges.

Reprenem l’últim tram del camí i ens acomiadem amb bons sentiments. També ho fem del volcà dormit que no deixa veure’s. Recorde el Puigcampana i el Montcabrer, dues senyores muntanyes valencianes que, salvant proporcions, poden mirar de cara l’Illampú. Elles, això sí, són més agraïdes i extravertides que aquest desafiant gegant de 6.368 metres.

El banc de Panchita

La plaça de Sorata està cercada per una tanca. Cada dia, a les vuit i mitja de la vesprada, un senyor expulsa amablement la gent que ocupa els bancs perquè ha de tancar l’accés al públic. Busca-li l’explicació.

En el nostre primer dia al poble, ens va ocórrer això. Som gent de plaça, i ens va doldre el gest. Expulsats del paradís, pensàrem que era moment de fer-nos un “juguito” –un suc de papaia, per exemple. La cervesa té un preu insultant, no en prenem per principis. Val com un dinar o un sopar. Ja en beurem quan toque.

Començàrem a fer voltes; la recerca era infructuosa. En una d’aquelles preguntàrem a una parella de senyors que seien en un xicotet banc de fusta situat a la porta de l’hostal Panchita. Ens digueren que estaven de passada i que no sabien on podíem trobar l’apreciat “juguito”. Això va ser l’inici d’una conversa que es va allargar una bona estona.

D’un d’ells només vàrem saber que va estar a punt d’ordenar-se com a religiós al seminari de Sorata. L’altre, que era ben xerrador, ens va resumir la seua vida. Feia 35 anys que vivia a Califòrnia. Estava a Bolívia de visita; una de tantes. Era el major dels germans, el que havia heretat l’esperit aventurer.

S’havia pogut prejubilar després d’anys fent de conductor d’autobusos escolars –com el dels Simpson, mola!-. Sentia que estava en una etapa avançada de la vida, per això volia descobrir món, ja que fins ara no ho havia pogut fer: només treball i sacrifici. Es congratulava perquè nosaltres, que encara tenim molt per davant, haguérem decidit fer un viatge d’aquestes característiques, amb sang jove. Tots ens embriagàrem de vitalitat.

Al dia següent la parella de jubilats bolivians tornaven a La Paz, així que ocupàrem el banc. De ben segur, amb permís seu. Coses que passen, de seguida va brotar la conversa amb un israelià. A pesar de la suspicàcia que despertava la procedència del jove –tenim gravat a foc les violacions constants que comet el país-, va resultar ser d’allò més simpàtic i agradable, com no podia ser d’una altra manera.

Minuts més tard, va fer acte d’aparició una parella d’argentins, a qui sumàrem a la tertúlia. Després d’una llarga estona d’indagar-nos intencions, ens convocàrem per al pròxim dia, al mateix lloc. Hem arribat a la conclusió que el banc de Panchita és un iman per establir noves amistats. Té un magnetisme per als viatgers, que per naturalesa són animals ben socials.

Als peus del gegant

El matí que teníem previst partir de Caranavi va caure una forta ruixada, que no entenguérem què volia dir. Arrecerats de la pluja a l’interior de l’habitació, assistírem bocabadats, des de la finestra, a la desfilada escolar del Dia del Mar. L’aigua, que queia amb insistència, no era impediment perquè els estudiants uniformats marxaren en formació militar.

Davant aquest espectacle d’incomprensible patriotisme, sorgiren els dubtes sobre la conveniència de refer el camí cap a Coroico. Qualsevol esllavissada de terra podia barrar-nos el pas durant hores indeterminades. D’una altra banda, la idea de quedar-nos a aquell poble calorós un dia més no ens motivava gaire.

Per eixir de la incertesa, decidírem polsar l’opinió de la gent del carrer, a mode d’entrevistes breus. El veredicte final era que, encara que ens ho poguera semblar, no havia plogut tant com per trobar problemes a la carretera. I així va ser. Férem el camí a Coroico d’una tirada. Això sí, no ens entretinguérem massa mirant per la finestreta del vehicle, no fóra cas.

Arribats al poble que ja coneixíem, buscàrem allotjament i arreglàrem comptes amb la nostra salvadora, que ens havia ajornat els deutes per falta d’efectius. I és que al món hi ha gent amb cor, i nosaltres tenim cara de bones persones...

En caure la fosca, buscàrem un banc on seure. Al moment coneguérem uns argentins que ens obriren a un grup més nombrós. Sopàrem tots plegats i, més tard, prenguérem la plaça. Improvisàrem un botellot amb un agradable rom bolivià fins que la policia ens va fer fora. Seguírem la festa en un altre lloc, apartat de la població. Aquella nit anàrem contents al llit.

A les vuit del matí, va sonar l’alarma de manera implacable. Ens resistírem un poc i deixàrem l’habitació i el poble que ens havia acollit per segona vegada. El trajecte a Sorata, amb aturada tècnica a La Paz per canviar de vehicle, ens va anar quadrat. Pràcticament no vàrem tenir esperes. A les sis de la vesprada, arribàrem a aquest poble situat al bellmig d’una vall andina, a 2.700 metres per damunt del nivell del mar.

Sorata viu als peus del gegant Illampú. Un volcà de 6.368 metres que dorm amb un ull mig obert. Al poble, el coneixem com “El Celoso” perquè no sol deixar-se veure, té el costum d’amagar-se rere una manta espesa de núvols. Tenim pensat visitar-lo abans que desperte, doncs amb un gegant d’aquelles dimensions s’ha d’anar molt amb compte.