Canvi a Oruro

Canvi de plans. El dia abans de marxar cap al llac Titicaca, ajornem la destinació i tracem un nou rumb. És Setmana Santa i ens han dit que un munt de bolivians pelegrina cap a aquest lloc sant –cristià, en l’actualitat-. Tant és així que fins i tot es fa complicat trobar allotjament en aquestes dates de vacances. No importa, ja tindrem temps de visitar la zona amb tranquil·litat.

Així doncs, fem un xicotet gir en la brúixola del viatge que ens condueix al sud del país. Concretament dirigim la mirada cap a Oruro, una ciutat d’origen miner situada al cor de l’altiplà andí. Per arribar-hi, hem de fer canvi de mobilitat –com diuen ací a qualsevol tipus de transport- a La Paz. Estem el temps just a la gran ciutat. Només una xicoteta espera a l’estació d’autobusos. Tenim quatre hores de trajecte a la nova destinació.

Oruro ens rep amb quatre hores de pluja i vent gelat, la qual cosa fa més inquietant la recerca d’un allotjament. S’ha fet fosc, no obstant això, el carrer on dormirem els pròxims dies és un riu de gent que comercia amb productes de tota índole. A Bolívia, les parades de venda ambulant són omnipresents. La pirateria de música i cine també té el seu lloc permès. Res de subsaharians que corren amb el top-manta quan veuen la policia.

Quan de matí m’alce lleganyós a comprar alguna cosa per desdejunar a l’hostal, el formigueig de gent i l’activitat comercial fan que m’avive més del que seria habitual. Un colp d’aire fresc en tota la cara. Tindre el mercat baix de casa provoca aquests efectes matutins.

El primer dia, el dediquem a explorar la ciutat i fer plaça, com un senzill exercici d’adaptació al medi. Més curiós és el dia següent, Divendres Sant, quan anem a “menjar-nos la mona” a unes dunes d’arena situades a mitja hora de la ciutat, amb un bon grapat d’orurers.

Allà es confirma la idea que el paisatge s’assembla a qualsevol escenari del Llunyà Oest nord-americà, amb la diferència que ací ens trobem a 3.700 sobre el nivell del mar. L’altiplà es contempla com un paratge grandiós.

Dissabte és una estranya aventura que, de mobilitat en mobilitat, ens porta a poblets semi-desèrtics enfortint encara més la sensació de terra àrida i solitària. Allò interessant no ha estat veure les pintures rupestres de pastors i llames, datades del 2.400 abans de Crist. Si no, com tantes altres vegades, recórrer el mateix camí encabits en el maleter d’un taxi, en direcció cap a un campament evangelista...